No parlaré de religió. Ni de la fe en Déu. Parlaré de la fe com l’acceptació del que passa i de l’absoluta falta de control que hi tenim en allò que passa.
Com practicant d’un programa de recuperació per addictes arriba, crec que per a gran part dels practicants, un moment en què et planteges com fer més comprensible, trobar la fórmula, per ajudar a altres superar el que anomeno la barrera de la fe.
La fe és creure, sense més ni més, en quelcom. Tenir fe en què ens tocarà aquest número de loteria sense cap prova i davant l’absurd de creure-ho, davant l’evidència que és més fàcil morir atropellat per un cotxe.
La majoria de les persones volem controlar el que passa al nostre voltant i a la nostra vida; tanmateix, és quelcom impossible. No tenim cap control sobre el que passa. Demà mateix l’empresa on treballem decideix canviar les oficines a una altra ciutat i ens desfà el nostre pla de vida. Aquest desig de control és el que malmet moltes de les nostres vides. La solució és la fe, i com a fe entenc deixar el control del que passa en el destí, Déu si t’ho estimes més, en una sabata o en el meteorit que va caure al pati de casa teva, tant se val en què, però deixar el control fora del que és abastable per un mateix.
Arribar a desprendre’t del control i substituir-lo per l’acceptació del que passa, és una tasca immensament difícil per a molta gent, una barrera. Substituir el pretesat control que provem d’exercir per la fe en què, en deixar de fer-ho, les coses funcionen millor, és contraintuïtiva. Però és en abandonar-té, en deixar anar, en deixar de cercar els mecanismes i les certeses que, aleshores, la fe funciona, es produeix l’efecte. Funciona en creure-hi, hi creus perquè funciona. Més de tres anys he necessitat per comprendre-ho.
La barrera és que, per molt que t’ho expliquin, per molt que intel·lectualment puguis comprendre-ho, per molt convençut que creguis estar, cal, com diem els addictes, tocar fons per estar en l’estat anímic i mental per abaixar els braços i acceptar que no tenim cap control, acceptar el que passa i tenir fe en què hi ha una vida millor. Cal una experiència trasbalsadora i, malauradament, no hi ha cap pastilla o lot sensorial en venda per produir-ho. Aquesta és una barrera que cal trencar per un mateix. Totes les xerrades, tots els intents intel·lectuals d’apropar-se a la fe, tots els exemples, sols t’eduquen pèl després. Un cop trenques la barrera es fa la llum.
Acceptar, també, que poc podem fer per ajudar una altra persona a trencar la barrera, és tràgic i, alhora, alliberador. No en tenim la responsabilitat, tan sols podem educar pèl després.
Comprenc el que dius, però crec que el problema es esbiaixat. Perquè la fe, per si mateixa, ja és una decició racional. Un intent de controlar allò que no comprem, o
… perdó, continuo
Un intent de controlar allò que no comprenem, o que potser no controlem, o poc.
I malgrat el fet de no aconseguir-ho, no potser aquest un sentit mateix de la vida autoconscient?
La fe, acaba sent l’instrument de control pel relat del terror a la mort, i d’aquells altres més poderosos, de qui no pots defugir.
Han calgut dos mil anys de fonamentalisme cristià, tan sols per tornar al punt tecnològic on ho van deixar a tocar, els d’ara, els romans. Perquè en aquest temps poc més que catedrals, i malviure, s’han fet en aquest període tan fosc de la humanitat. On per fe s’aboca a la gent a ser submisa, per convicció, o per l’edicte. Mai pel respecte fins a un relativisme del altre a la mateixa fe, o mantenir-la o no.
I això, és esperança! Tant de bo que un dia trobem com ser persones, i no sentir-nos unes titelles dels altres, un grup evolucionant que s’entén a sí mateix! I que no pot ser sense demanar-se’n.
Atiar a viure com a persones sense pensament crític, sols pel fet de ser-hi, es una paradoxa. Que perseguir la salvació, triant un relat, o un altre, sobre allò que empíricament no se sap, on la demostració és amb la contaminació d’allò que és vol demostrar..
El fet de no saber, sols diu de nosaltres que som uns ignorants, no concreta coneixement, ni potestat al que tampoc sap, però creu, que te ell sí és la raó bona.