Torna a ser dilluns i des d’Escriptura natural hem rebut un nou repte d’escriptura aquest matí. Avui ens demanen que escrivim sobre el tema següent: “Arrels -d’on em neix l’escriptura”. I ha emergit un personatge guanyador d’un gran premi literari en l’àmbit català, fent un discurs d’agraïment prou curiós. Ja se sap, gairebé el cent per cent dels escriptors són persones estrafolàries. Jutgeu vosaltres mateixes.
EL GRAN PREMI LITERARI
Bona nit. Moltes gràcies. Gràcies. Bé, he de començar dient que no havia pensat mai que algú com jo guanyaria un premi com aquest. No és un premi qualsevol, és El Gran Premi de les Lletres Catalanes. És el premi de la catalanor! I vet aquí que, per un atzar del destí, jo l’he guanyat. M’ha agafat a contrapeu, certament. Ara que, per les cares que fan algunes persones de la primera fila, diria que no soc l’única sorpresa. Va, digueu la veritat: us heu equivocat. [Se senten riures estridents fora de la imatge.] És això? Mira, ara les cares de la primera fila són de circumstàncies, oi? Enfoqueu, enfoqueu amb les càmeres la primera fila, si us plau, que és divertit. Deuen estar pensant que forma part d’una performance i que ara m’estiraré una cremallera que comença al clatell i acaba a l’entrecuix i de dins d’aquesta pell, diguem-ne incorrecta, en sortirà un escriptoret consagrat i benpensant. [Fa el gest de buscar amb la mà quelcom al clatell.]
Doncs no hi ha cremallera, em sap greu. [Se senten riures a tota la sala.] Jo em vaig presentar al vostre premi amb un pseudònim i l’he guanyat. Podríem dir que us he enganyat com us va enganyar en el seu dia la Caterina Albert o com us van enganyar aquells senyors sota el pseudònim de Carmen Mola. Sorpresa! Però bé, podeu somriure una mica. Com que guanyo molts diners amb el premi, he decidit ser benevolent i no us incomodaré gaire estona més.
Només vull explicar com llegeixo jo aquesta situació. Efectivament, catalans i catalanes que esteu seguint aquests premis en directe o en streaming, els vostres ulls no us enganyen: soc negra. Tinc els cabells diferents dels vostres. I, sobretot, tinc molt d’accent! Tinc una prosòdia marcada, una prosòdia que allarga les vocals, una cantarella que mastega les consonants. De vegades em dieu que no m’enteneu i em feu repetir les coses mil vegades, redeu! Visc la vida socialment i cultural des d’un altre lloc, no el visc des d’una de les vostres butaques. Algun dia sé que ho faré. Sí! I n’estic molt contenta per tota la gent que, com jo, vivim en aquest país de tanta llibertat i tanta solidaritat de boqueta, però que continua discriminant a les persones per la seva cultura, pel seu origen o, senzillament, per la seva classe social.
El llibre que heu premiat, el llibre que he escrit es titula Arrels i explica la història d’una noia, l’Aina, que sobreviu a l’adolescència gràcies a l’amistat d’una noia senegalesa, l’Aminata, que acaba d’arribar a la seva classe de secundària i amb qui no comparteix cap idioma. D’entrada. Crec que la història és preciosa, mal m’està de dir-ho jo!, i desenvolupa amb molta poesia grans leitmotivs com són l’amistat, la solidaritat i la comunicació humanes. No us faré cap espòiler, espero que el llegiu i que us agradi. Que us entendriu de com dues noies de 14 anys poden trencar tots els esquemes i generar noves complicitats.
Però vull que quedi clara una idea. L’Aina és un personatge ficcional. La història real va ser una mica al revés i vaig ser jo qui va sobreviure gràcies a l’Aina. És ella qui em va acollir, qui em va fer companyia, qui em va ajudar amb el català, qui em va presentar amistats, qui em saludava i em deixava seure al seu costat quan jo sentia que era una nosa. L’Aina és qui em va acompanyar a parlar amb profes, qui em va ensenyar el poble i qui em va convidar amb ella a les festes que organitzava l’ajuntament. Ella és qui em va ensenyar les paraules ben parides, qui em va defensar i qui em va protegir fent fora els mites absurds del meu voltant. Sí, va ser l’Aina. [Comença una ovació entre el públic, gairebé tot l’auditori s’aixeca.]
Sí, gràcies. El problema és que l’Aina mai va existir. [Silenci.] L’Aina era la meva amiga imaginària. Així que si em pregunteu algun dia, d’on surt la meva escriptura… D’on neix? Us explicaré la meva autèntica història de solitud i de lluita per aconseguir ser una planta tropical amb unes arrels profundament clavades a una nova terra.
Gràcies!
