Avui publico el 3r repte de literatura d’Escriptura natural. És un microrelat? És poesia? O és funambulisme? Les directrius eren les següents:
Jo vaig ser funambulista fa molts anys. Però no m’agradava gens aquest nom. Sona massa tècnic i era quelcom més poètic. I dic “quelcom” perquè tampoc no sé si era una feina o una distracció. No ho sé, jo diria que més aviat era poesia i punt. És d’aquelles coses que s’han d’explicar així, amb moltes paraules senzilles una rere l’altra. Pujava amunt, em posava una roba preciosa i brillant i entrava en contacte amb el fil que em sostenia els peus nus. Un rere l’altre. M’encantava aquella sensació fabulosa de concentració absoluta. La resta del món desapareixia. Les preguntes, també. Ni tan sols hi havia lloc per la por en aquells instants. Em sentia geomètrica.
I quan arribava a l’altre costat, tot era igual, amb la diferència que llavors valorava el risc i… uf! en aquell moment sí que tenia por, i l’única cosa que podia pensar era: “per què coi no hi ha una xarxa a sota?”
Si hagués fet funambulisme, n’hi hauria hagut una, de xarxa. I si hagués caigut, mira, no m’hauria fet gaire mal. Però com que jo el que feia era poesia, doncs, ves! un dia vaig caure i totes les paraules se’m van estimbar.
