REPTE 2 d’Escriptura natural – 9/9/25
EL SILENCI – COM ENS TRANSFORMA TOT ALLÒ QUE NO DIEM
–Qui ha sigut?
Els 32 llavis adolescents que té al davant es mantenen estranyament segellats. La professora Nour els manté la mirada. El temps es dilata i cada gest sembla etern dins de l’aula.
La professora abandona la pissarra i seu sobre la taula. Algú empassa saliva. Podria tornar a formular la pregunta però tots l’han sentida, com indica la seva reacció. Decideix imitar-los: creua els braços. I activa al màxim la paciència.
–Profe, no direm res més el que queda de classe?
La professora no ho sap. Voldria respondre “Els adults no sempre tenim les maleïdes respostes de tot.” Però és més fàcil fulminar-lo amb la mirada. 32
Algú sospira d’impaciència 31 i dos amiguets-de-l’ànima intercanvien mirades triomfals que fan de mal interpretar. 30, 29
El graciós de la classe escalfa, que surt:
–No tots els dies podem dir que hem deixat una profe sense paraules… 28
–Com pots ser tan cínic? 27
–Ui, cínic. Per què cony dius parauletes que no entén ningú? 26
La més cansada de la classe posa els ulls en blanc 25 mentre esclata una nova discussió que requereix tota l’atenció adulta de la sala. La més sigil·losa s’aixeca i sense que la professora Nour pugui adonar-se’n, agafa la clau de l’aula de sobre la taula. Tot passa ràpid: el gran imitador de la classe modula la veu per fer mofa d’alguna professora estrident i li recorda a la més sigil·losa “Si us plau, no us aixequeu sense demanar permís.” 24 Però la més sigil·losa ja ha tancat la porta amb clau per dins. Alguns de la fila del final s’aixequen indignats. Però quan la professora arriba a la més sigil·losa, ella ja ha llençat la clau per la finestra i els ha deixat incomunicats. Davant l’estupefacció col·lectiva, la més sigil·losa torna a seure a la cadira. 23
El més nerviós posa el crit al cel i insulta a la més sigil·losa. Quan els altres del seu voltant intenten calmar-lo, encara crida:
–Profe, si està tan boja, per què la deixeu venir a l’insti amb tots els altres? 22
La Nour també està en shock. Fa un moment no sabia què dir i ara no sap què fer. Sona el timbre de final de classe. El que viu més lluny afegeix llenya:
–Fantàstic, ara no podrem sortir per culpa d’aquesta idiota. Profe, perdré el bus… 21
–Doncs si tens tanta pressa surt per la finestra. 20
La professora s’acotxa per posar els ulls al nivell de la més sigil·losa i li pregunta per què ha fet allò.
–No et pot contestar, profe, està fent vaga de silenci– aclareix la seva amiga.
–I per què fa vaga de silenci?
Però la més amiga no sap si pot respondre i torna a segellar els llavis. 19
El més educat aixeca la mà i suggereix solucions: escriure un email amb els portàtils, picar a la porta perquè els sentin els conserges, cridar per la finestra o trucar amb els mòbils a secretaria. 18 Els més treballadors ja s’hi estan posant, efectuant totes les opcions a la vegada. 17, 16, 15, 14
Però la més valenta es posa sobre la cadira i sobre tot el guirigall els fa tornar a callar: “I què passa amb el que ha preguntat la professora Nour? Ningú dirà qui ha sigut?” 13
El menys espavilat salta: “Però podeu relaxar-vos tots, ja? Esteu pirats? Tot per una merda de cançoneta, uf!” 12 La més irascible el talla:
–Una merda de cançoneta? Tu sap què és aquesta cançó? Saps què significa? No, veritat? Doncs calla la boca, va. 11
Torna la discussió a cada racó de l’aula. El més petit de tots s’arrauleix molt endins, tan endins que oblida que està tancat a la classe amb 31 companys més i una professora. 10 La professora els fa callar a tots amb un gest de la mà. Voldria protegir-los a tots. Els uns dels altres. D’ells mateixos. Del món.
–Vosaltres no us n’adoneu, però no esteu bé.
El que ha entès millor aquesta frase, és també el que en sap menys de parlar l’idioma. Mira la clau brillant al terra del pati dos pisos més avall i sospira. 9 La més impulsiva contesta a la professora Nour:
–Profe, a veure, jo sí que me n’adono. Jo no estic bé i tots aquests tampoc, salta a la vista. I jo m’estic posant claustofòrbica o com es digui. 8
–Tranqui, ara vindrà algú a salvar-nos…
–Jo ja he perdut el putu bus.
El més malvat es desperta:
–És que tot és culpa d’aquesta boja, que ja es podria quedar a casa seva a tallar-se les venes ella sola, però als altres que ens deixi en pau, hòstia! 7
–Tu, no et passis ni un pèl. Et recordaré per què estem en aquesta situació. Estem així perquè algú ha xiulat.
El més influenciable defensa el més malvat. Riu estrepitosament i talla a la professora:
–Però, profe, a veure, algú xiula i tu ens renyes. Val. Però tot és perquè la boja ha decidit tancar-nos. Aquest és el problema. 6
–No, mireu, la cosa és que aquesta cançó ens ha afectat a moltes persones i la vostra companya ha reaccionat així, com vosaltres ho esteu fent d’una altra manera.
El més just increpa a la professora:
–Nour, i penses permetre que s’insulti a una companya i es diguin totes aquestes coses d’ella? 5
–Quines coses, xivato? –diu el que té la personalitat més petita. 4
–Uh, que li mola la boja! –la impulsiva, també és la més desubicada.
–A veure, és guapa. Si es pentinés… –torna el graciós.
–Encara no entenc per què parleu d’ella com si no ens sentís, penya. Segur que t’estàs sentint fatal. –diu la més empàtica. 3
La professora Nour aclareix que posarà les sancions pertinents, però que ells també podrien fer molt per revertir la situació.
–Vinga, ara haurem de tornar a sentir un discurset sobre el bullying. Mecaguntot! Ja hauríem d’estar a casa! Quina merda de classe, tio! –crida el més desesperat. 2
–No us penso fer cap discurset. Tot això ja ho sabeu i suposo que també saps que aquest comentari de “quina merda de classe” no ajuda precisament a fer un bon ambient, oi?
–Doncs com a mínim dic el que penso, no com els altres, que estan tots callats o dient foteses.
La Nour li concedeix una mica de raó i ho torna a intentar:
–També podríeu fer el favor de respondre la meva pregunta. Qui ha xiulat aquesta cançó? Qui ha sigut?
Els 32 llavis adolescent tornen a segellar-se. Tothom està tan concentrat en el silenci que només un alumne sent la remor que obre la porta:
–Mira, profe, ja podem sortir. –diu el més culpable.
