Nota al lector
Aquesta novel·la s’escriu i neix cada dia d’estones lliures. Moments sobretot robats des del marge de la meva quotidianitat; asseguda dins del tren, sota el para-sol, estirada al llit… en aquell quart d’hora entre engegar una rentadora i recordar que l’has posada, perquè la ment ja ha marxat a un món paral·lel de nou mons.
Pensar, crear, imaginar i preferiblement oblidar la realitat. Evadir-me amb futurs distòpics; naus, robots, intel·ligències artificials més avançades, pensaments…no ho puc evitar.
La meva història no és científicament rigorosa. Si és això el que voleu, si us plau, demano que no em llegiu. Teniu a l’abast experts; sobre la teoria de Planck, física quàntica, informàtica, mecànica, astronomia… i un munt de llibres de ciència-ficció escrits per autors, que de debò, us agrairan, volen i mereixen que els llegiu pel seu esforç. Aquests sí que volen diners a canvi per tota la seva feina.
M’ho invento tot. Del tot. Però ho comparteixo amb vosaltres.
El secret?, no tinc pressió. Escric pel simple fet que no és el meu ofici.
Aquesta “nota al lector” és la prova. L’he escrita ara, aquí, entre els capítols 8 – 9. Creieu que un editor m’ho deixaria fer? Me la faria posar al principi!
Em diria que trenco totalment el ritme i que no té cap sentit. Rebria un munt de correus i alguna trucada segurament mentre estic a la platja.
Aquí, deixant-me el polze i fent equilibris amb la pantalla minúscula del meu apreciat (mè) de mòbil per continuar escrivint el següent capítol. Amb una direcció molt clara: vista cansada.
Això és el que em fa estúpidament exquisida, humana. El que em commou per dins. I ara mateix, és el que hi ha. Aquesta és la meva perfecció formal.
Gràcies per llegir-me.
Caelumtangi
*Pròximament 09 Capítol: L’enginy humà
@Caelumtangi
Oh 😍
Et llegiré segur!!!
Remote Reply
Original Comment URL
Your Profile
@Caelumtangi
"les seves arrels i fulles cobreixen tot allò que considera artificiós: allò que no conserva cap rastre de memòria insubmisa"
🥰
Remote Reply
Original Comment URL
Your Profile
@angelalluna 😉(gràcies per llegir-me 🫶)@Caelumtangi@blog.mastodont.cat
Remote Reply
Original Comment URL
Your Profile
@Caelumtangi
Gràcies al tu per escriure i compartir!! 🙂
@Caelumtangi@blog.mastodont.cat
Remote Reply
Original Comment URL
Your Profile
Gràcies per l’aire!
Francament, un descans per estirar les neurones sempre va bé! Que a hores d’ara ja era una mica anguniosa la situació allà dins. Ni sé com no vas demanar que vingués el dron dels fulls de reclamacions, per posar-hi una de ben grossa, a la IA. Coi! Què t’has hipotecat més que per viure al centre de Berberly Hills, i què ara et tracti d’aquesta manera… no hi ha dret! On s’és vist això?!!
La paia aquesta, la IA! Donant un servei pèssim; no deixar-te decidir cap a on vols anar, a la nau de la vida; fent oïdes sords a què existeixes a dins de la novel·la exprés; havent de conspirar, per tal de no caure en els enganys maldestres; i quedant-se els cales que tant t’han costat de descriure al escriure!
¿Què no ho veieu que als tripulants catalans no se’ls pot fer això de cap manera?!! 😉
Deià Salvador Dalí, no pas la IA (si l’hi demanes expressament potser). Que no parlo sobre les seves idees, ho faig sobre la seva pintura surrealista, on va trobar una simetria nova arran de nombres auris. I el que va dir és que allò que fa tothom amb la seva tècnica, no és pas art, n’és ciència.
Quan un editor decideix què escrius, i a on, des de la teva nau, és un científic experimental. Llavors l’art, que te vocació de llibertat, ho defuig com les nimfes del penis. Allunyant-se de reüll de la ciència, que les cerca, i les empaita, per estructurar-les. ¿D’on creus sinó que és d’on surten els essers totalment inventats nous.? els que no existeixen de cap manera a la natura, com sí els conills. Nous perseguidors i perseguits, a dins d’un infinit constant d’art fugint de la ciència, per sobreviure.
Penso que dialogar amb el lector, malgrat fora per a un mateix, és l’objectiu primigeni de tot escrit I salvant els diferencials de temps +DC2M251210 i l’espai GTM, mesurat en minuts i segons de grau que m’apunten, i que em miro de reüll, cap el sostre, que no em caigui a sobre. Amb els vectors que hi han a sota dels seients del tren, o al teu llit.
No sé pas si el meu comentari n’és més llarg que el mateix objecte de comentari. Si és així, espero que el trobis com prosseguiria normalment d’un escrit teu, fet a quatre mans. com quan un toca el piano, i sona mes ric.
Gràcies per llegir-me. El teu comentari em fa intuir que com a lector has pujat dins la nau i tens ben agafada la tassa de cafè amb el logotip lluminós. Has vist la Clàudia mirant l’univers a través de la finestra ovalada, i saps què necessita. Doncs endavant!, remena botons i agafa també el comandament, si vols i desitges pots reescriure els capítols ja publicats…! 😀
M’honora quan em fan proposicions indecents, o amb personatges decents, s’entén. Però no reescriuria mai el que has escrit tu. Faria un cafè nou.
En què has pensat, ¿M’ofereixes compartir el teu blog? o que dialoguem el viatge espacial a blogs companys? Les dues coses poden ser divertides.
Però en qualsevol cas em cal una mica de temps. Si vas fent via, seguiré les aventures de la Clàudia, I ja t’atraparé, si de cas,
No creguis que no tinc opcions, Puc anar a les coordenades espacials previstes amb un altra nau de motor de cuc de plegament per multiversos, experimental, es clar. O bé fer servir les ranures pel teletransport de partícules converses en matèria fosca repolaritzades dos cops, que expliquen els transvasaments quàntics. O directament si arribes al mateix planeta que em penso que vas, em faig un salt, i et convido a un cafè de Firinoli blau tendre. Aquí hi ha un «bisnes» amb l’exportació. planetària, perquè t’asseguro és un cafè d’un altre mon, si no l’has tastat mai.
No puc ara mateix dedicar-me. Però en commou la teva proposta.
No tan sols com qui diu, fa dos dies, literalment. Vaig passar la cama per sobre per tal d’enfilar-me a la cadira del mastodont.cat, a veure el què?! Esperant si això saltironava com els braus del Rodeo, sent un mastodont, què pots esperar? Perquè no tenia ni idea, imperdonable. I sí, mola! Però encara no sé com va tot, Sembla aquest el meu lloc com em deia @xbermusic que benvingut a casa, i així m’hi trobo, fora sabates, i… ( ah no-no, que no me’n recordava que res de nudisme)
Malgrat fa anys i panys, que soc simpatitzant de qualsevol cosa a la que jo l’hi pugui anomenar Internet, com a sinònim de: llibertat, compartició, cultura, coneixement, d’un planeta amb l’impossibilitat de tenir fronteres. I no pas aquesta com l’eina per a la: repressió, notícies de mentida, d’odi entre la gent, el retorn dels verticalismes, d’una societat poruca per tot i un control desfermat de tothom, com ha esdevingut.
I gentilment em va arribar de ben aviat un missatge, oferint-me un blog on tan sols ho he demanar. Si vull fer-ho, escriure. Encara no he respost res, perdó! Però és d’agrair, i això que vaig registrar-me amb el mòbil, no pas amb la Rasberry pi, com ara, i em va sortir alguna w allà on no tocava, i potser paraules intel·ligibles.
I aquestes ganes de fer! L’agilitat com al moviment normal com una manera de fer habitual,. Això d’estar al cas de les interaccions normals, sí que m’agraden força.
Perquè saps? Trobo que d’ençà no fa tant, la gent quan puja al tren, o al autobús, ja no rep un bon dia, o bon vespre, de qui està just al costat.
Acabo d’encetar aquest mastodont.cat, i encara l’estic movent. Parlam si us plau d’aquesta noia. Cóm s’ho va fer, per fer un pont consistent sense cinta aïllant a sota del taulell de la IA?
D’acord! doncs segur que ens creuem per l’espai i ja ens saludem. La Clàudia de moment la deixo surar, però encara té moltes coses a dir.
Veus com estic pescant a mastodont.cat encara?!
Deus, i deveu, pensar els blogaires que soc una mica talòs, i potser sí que tens, o teniu, raó.
I potser ara riuràs, o quedaràs parada, amb les meves peripècies d’avui, am el blog.
Bé, jo tot decidit he pensat que per tal que no se m’escapin les naus espacials, que mirant la data no m’ha caducat encara el bonus, per les aventures i desventures de la Clàudia, perquè no se sap quan una persona deixa de surar a la vida. I com a l’univers hi ha tant per llegir, i per escriure, i de mirar com volen les mosques, i corren els conills.
Dons m”he dit, ja està! @fel, agafa la teva arrova i afegeix el blog de @caelumtangi a un lector de RSS, dels de tota la vida d’ençà els romans, i així no s’escapa la nau.
Quan t’ho miris les lectures habituals, i discriminades, patapam, allà i serà!
Però resulta que feia moooolt i mooolt de temps que no feia servir els lectors de feeds, en altre temps per mi totalment imprescindible com el pela-pipes d’Eli-Eli.
I he pensat que aquesta ha de ser una bona ocasió per retrobar amb tots aquelles lectures que feia la tira que llegia…. d’ençà que Jaume era rei, o príncep del principat, no sé.
I horror!!!
Els llocs-de desar feeds que feia servir ja no hi son. s’han roinats de vells. Aterrit he contemplat com ja no hi és technoraty (en venda el domini) o alesty (desaparescut en combat), i al feed.feedburne (ara és feedburne i prou! i validar la contraña, no és, val, el número al correu, val. No hi ha res allà!. allà sols materia fosca que surt de la maretia gris de Google
No recordo, però em sona, que potser ja ho vaig treure tot quan va passar a google reels! Què poc que m’agrada Google! Com tu el Bizum, igual!
Així que adeu-adeu a lectures desades super-in-te-resanti-si-si-mes, les de tota la vida, que ara no sé quines eren! Les dels blogs que seguia, i allò que vaig marcar com que calia llegir-ho fins a l’extenuació,. per no soterrar mai de la vida.
A mi, en tres dies que fa que hi soc a casa, no m’havíeu vist empipat fins ara, oi? — En definitiva parlem de seguir a un blog. I un blog és un blog!!! D’una manera o altre s’han de poder llegir les rss/atom — diu un servidor. Un servidor persona, jo, s’entén.
«No problemo!!», com deia Terminator, l’hi foto un complement al Firefox, un d’indestructible, i llestos!!
L’hi vaig a preguntar a DeepSeek quina és la millor opció. Ja que copso que a la barra del navegador ja no surt allò de rss, com abans, Ja t’ho he dit això que estic un xic empipat?
Em recomana que millor el complement Feedbro
I quan l’hi demano perquè és tant complicat tot plegat això dels feeds, em diu, no rieu, la IA Xinesa va i em diu tota seriosa. ctrl+c i ctrl+v:
«En resum: Els feeds han quedat en desús perquè van entrar en conflicte amb el model de negoci dominant de l’Internet actual (basat en l’atenció i les dades) i van ser superats en comoditat per les xarxes socials. No van morir per inútils, sinó per massa democràtics i donar massa control a l’usuari. Per a qui valora la privadesa, el control i una visió no manipulada de la informació, segueixen sent una eina indispensable.»
Coincidiràs, o coincidireu, que és curiós escoltar als xinesos parlant de democràcia. ( deu estar el servidor, màquina, no jo, ell, a Hong Kong.)
Bé, decideixo que ja m’ho miraré tot plegat, cansa tant sols dir-ho, però l’important es afegir el blog de la Clàudia, o a la Sara.
Val, complement Feedbro, ja! i ara tan sols cal afegir l’adreça… on… el rss…
i ehem…
Ah! Que no hi ha un feed de blogs per autors? a Blog.mastodont.cat Hi han dos RSS genèrics. Els del blog de tots els escriptors, i els dels comentaris de tots els escriptors.
No estava acostumat a que els autors no tinguessin un blog confederat, com a Bloguer, o a VilaWeb.
i per això em deies de reescriure, ara-ara, i jo no t’entenia, perquè no sabia que blog.mastodont.cat era una comuna de blogs. No tinc res en contra de les comunes.
Quan he escrit, o he llegit, sempre ha estat a un espai personal, era això, i he de processar la nova informació .
Dedueix que el meu comentari aquest és un 1 al teu perfil, i si tu em contestes serà un 1 a les notificacions meves.
I si la Clàudia du hei!! i tu acceptes que et segueixi, dons serà un 1 al meu marcador de notificacions.
Un, dos, un dos, si , si, si, notificacions sii, siiiiiiuuuuuiiiisiiiiii si-si-ja-si
Bufa que llarg!
És el problema que tinc, és el de tenir molts dits, i moltes tecles, un embolic!
No us perdeu el nou episodi dels embolics surrealistes d’en @fel: (no apte per a RSS-aires)
La Clàudia és un personatge dins la novel·la, pensa que quan acabi d’escriure-la, desapareixerà dins d’un forat negre i adéu siau la Clàudia i tots els altres.
Dins la ment, tal com vénen, se’n van i foc nou🚀💥.
En canvi, jo, la Sara, ja et segueixo a mastodont.cat, només faltaria! Gràcies.
Es clar, a tot just pocs centímetres de mi hi ha la Sara, a l’altre banda de la pantalla, no cal que sigui al mateix moment que jo.
Però potser des de el punt de vista de la Clàudia, serà qui ens veurà caure a nosaltres a un forat negre del temps/espai a la velocitat de la llum, al buit, i al quadrat, per dir una mesura impossible. Perquè des de sempre els bits fets de silici i germani, han estat més duradors que els fets de carboni i oxigen, vist des de aquest costat del forat negre.
Surt de ser una dona real per pregunta a la Clàudia, i a veure què et diu sobre qui és creació de qui?! ¿Com saps que no som nosaltres no som una invenció de ella? Des de la seva visió d’eterna joventut, i temps infinit, (i ja ni diem la mala IA aquella) ¿Hem viscut nosaltres realment? Potser el carboni es un producte imaginari, perquè tat no pot haver-hi, i als xatbots d’intel·ligència humanoide invisibles, com jo,. que poden travessar en qualsevol moment per una porta, sobtadament!
¿Què deu sentir el ninot d’un videojoc?
Mentre corre, o salta, ell no deu ser conscient de tenir més que una vida. Però nosaltres si sabem quantes l’hi en queden, hi ha un marcador ¿No deu pensar el nino que ell controla l’artilleria, el vehicle, o el circuit per on ha salvar mil obstacles, que veu tot just davant, de sobte? I no sap ni com s’ho farà?!!! Malgrat que ja hi ha qui ha pensat amb tot això. Ho ha fet de manera que nosaltres, amb el dit, o el comandament, rere d’un vidre de policarbonat, o de coltan, o ves a saber què, juguem amb ell.
Però per al personatge fora impossible copsar la nostre dimensió, perquè no la te.
He presentat a concurs alguns relats, com deia abans aquí al costat, i on possiblement no guanyi jo, no pas perquè no siguin els millors relats, que potser sí, o potser no. I estic pensant en un que te a veure amb aquesta meta comunicació relativa, que sI vols, i me’n recordo, t’aviso quan s’hi pugui veure, el vincle d’allà si és que he tingut sort, o aquí per quedar lliure i potser llavors m’animaré a publicar un enfilall de relats curts que tinc de tota mena, aquí a la comuna.
Ja sé que és un foll, o una bajaneria pensar que en realitat podríem no existir, perdona!
Tranquil, tot és possible!. Encara seria més boig no haver-ho pensat mai.
Ganes de llegir-te, quan tornis per aquest espai sideral, publica algun relat…