07 Capítol: L’alè solar
—Tanca el compartiment de l’hivernacle i apaga els LEDS del passadís —li dic al simulador.
Sóc a la zona on cada dia segueixo la meva rutina i faig exercicis físics.
Contemplo, darrere del vidre, totes les carcasses el·líptiques amb les seves veles desplegades, com estels de paper escampats pel Cosmos. Penso que, si s’expandeix l’Univers i col·lapsa o m’engoleix un forat negre, si algú em trobaria a faltar i com reaccionaria en saber que m’he perdut dins aquest laberint d’espai finit.
Sí, aquí dalt n’ets més conscient; pots morir en qualsevol instant. No perceps el futur. T’extreus del pas dels anys. T’oblides. La sensació de risc —que hi estàs més a prop— es dimensiona encara més que a la Terra.
Recordo el vent, però no intangible. El tinc present i distorsionat. El puc palpar i olorar. Miro cap a un cantó de la galàxia i m’imagino com bufen ràfegues de tramuntana en un camp d’espígol de l’Alt Empordà. Les seves ones segueixen sincronitzades la melodia del vent.
Entremig d’estrelles mortes, s’obre el mar i apareix la “meva” cala de la Costa Brava, i al fons, just allà a baix, es veu un planeta. Sento els xiscles de les gavines que el voltegen. Un núvol immens de gasos es converteix en un prat d’herba fresca acabada de tallar d’algun indret del Pirineus…
Tot això ara és lluny. Molt lluny. La Terra ja no es veu.
Un vent dens i constant, carregat de partícules, fa que la meva ment tingui un peu a cada lloc —la Terra i la galàxia—, però, quan penso en el nostre destí com una possibilitat oberta per a tota una civilització, em ve un bri d’esperança.
Avanço a propulsió pel vent solar dins d’un cel fosc i suro per l’espai i el temps, entremig de matèria i energia.
Diposito aigua calenta a la tassa i hi submergeixo una monodosi de cafè. Fumeja. El petit logotip de color blau imprès s’il·lumina i es reflecteix al vidre. Em descalço i m’apropo altra vegada al finestral mentre em prenc el cafè. El mateix succeeix a cadascuna de les altres naus que formen la flota: centelleigs de llums blaves i brillants, de més a menys intensitat, desapareixen del meu camp de visió.
Obro manualment l’habitacle del mòdul de maquinària.
Monitors, circuits i cables endollats, controlats per una IA. És l’únic lloc que em retorna a la Terra: pel control i sobretot pel soroll estrident. L’únic lloc més familiar.
Visualitzo en un monitor que el color de la ruta ha canviat, i em fa parar atenció, perquè recordo que el primer dia era de color verd brillant. M’hi apropo. El gràfic mostra dues línies; la verda, apagada, i l’altra, és d’un color més intens. En un punt es bifurquen i dedueixo que no és la nostra trajectòria, s’allunya del destí programat.
La nau no ens porta a casa.
—Gravació missatge —li dic al simulador.
—Nul·la comunicació—em sorprèn, perquè em respon la IA mentre ho llegeixo pel monitor.
Em sé punt per punt les normes. I també tot el que implica estar aquí dalt i no complir-les. La IA s’encarrega d’executar i garantir que tot funcioni perfectament. Nosaltres, els humans, només passem a ser una càrrega més en el trajecte fins a arribar a la nostra futura llar.
—Gravació manual —li dic a la IA.
—Nul·la comunicació —em repeteix.
Entenc que el missatge no el veurà ningú i es quedarà en algun lloc “perdut” dins l’ordinador. Però necessito, emocionalment, mantenir aquesta interacció amb algú pròxim, amb algú de la meva espècie que entengui la condició humana.
—Gravació sense enviament — li dic.
S’obre una finestra que em grava sense la funció demanada.
—Sóc la tripulant de la nau 4819 de la missió espacial “Simulació de la Pau Mundial”. La trajectòria s’ha modificat. Repeteixo: la trajectòria s’ha modificat. El nostre destí no és Neovita.
Deixo caure tot el meu pes a la cadira i, sense pensar-ho, continuo i gravo, mentre miro el logotip de l’empresa Defensa Espai Sistema Inc., de la tassa de cafè que he deixat damunt la taula.
—Neró… Res existeix —em dic a mi mateixa amb veu alta.
—Perdona’m, germà—li dic.
El meu missatge s’interromp i torno a veure el gràfic en el monitor.
