05 Capítol: Bosc fronterer
—… i me’l vaig menjar ben bé, per llepar-s’hi els dits! —dic al meu company de feina mentre faig un riu.
—Has menjat un conill? Molt bé, terrorista gastronòmic!, em rento les mans per si l’empresa busca còmplice per ADN. Abans he tocat el teu teclat—
El vàter m’ofereix una anàlisi d’orina. Ni cas.
—Avisa el vàter que hi trobarà restes de conill salvatge, els drons d’aquí t’aniquilaran com a espècie invasora—
—😂—riem junts—No els coneixia. Vaig rebre un missatge d’una xarxa lliure ja saps que visc a tocar del bosc, m’hi vaig atrevir, no em va semblar pas un joc de rol…—
—Quina?—m’assenyala al mòbil de la meva butxaca.
—Ah, l’aplicació? Delta Chat—
Entra algú el lavabo i sortim.
Unes hores després:
Arribo a casa, surto del cotxe i allà, palplantat a l’exterior, veig algú a prop d’una finestra de casa meva. És el tirador. El que va disparar el dron amb el conill.
Porta roba fosca i una dessuadora amb caputxa. M’apropo i comença a córrer. I jo vaig tot darrere seu. En un moment gira el cap i li veig el seu perfil.
—El tirador és l’enginyer acomiadat!—
Accelero, sento el cor bategar de pressa, em comença a agafar el flato i el tirador desapareix davant dels meus nassos. Es deixa caure per un forat.
Em paro en sec. No puc ni respirar. Tampoc gairebé pensar.
Miro pel forat. Veig una vamba al costat. Suposo que l’ha perdut quan ha saltat. L’agafo i la llenço dins per saber la profunditat. No sento soroll d’aigua ni de res.
—Hola? Et puc ajudar?—li pregunto mirant dins del forat. Res de res.
Agafo el mòbil per trucar que vingui un dron d’Urgències i, quan marco el número i a continuació insereixo la geolocalització, em dona error.
Em giro i veig que del forat surt la vamba disparada. Torno a mirar pel forat i intento baixar. No toco res pla amb les puntes dels peus, les mans em patinen i baixo de cop.
—Hola, em dic Neró —i m’ajuda a aixecar-me d’un matalàs.
—Adam—li dic amb cara de mala llet—Ets l’enginyer, l’acomiadat. Què fotem aquí dins?—
—T’hi he portat a propòsit —m’ho diu amb un to sorneguer —aquí no estem sols—
Caminem en silenci per un túnel i pugem unes escales galvanitzades pel soroll metàl·lic de les nostres passes. Ens condueixen a l’exterior. Ens envolta una vegetació plena d’ocells, aigua i molta llum natural. Davant nostre, observo una casa.
A la porta hi ha un grup de persones que les seves cares em són familiars.
Un d’ells comenta: —Ja el porta. S’ha atrapat el conill— l’he sentit i es refereix a mi. Me’l miro de dalt abaix.
Entrem dins la casa, em saluden cordialment i em serveixen aigua. Estic aclaparat, només veig drons desmuntats, cables i ordinadors…
—D’acord, ara em toca a mi. Què hi foto jo aquí dins?, us heu equivocat de persona. No en tinc ni idea de drons ni d’informàtica ni del que feu aquí—
