03 Capítol: Via Làctia
—Encén els LEDs del passadís i obre la comporta del mòdul de l’hivernacle—.
Dins de l’hivernacle, sóc a la plataforma dels nivells 1 i 2. Observo el sistema automatitzat i com el reg d’aigua reciclada per condensació es distribueix per tota la plantació il·luminada per LEDs de colors. La temperatura i el control d’humitat òptims fan que tot el cultiu d’arrel i de fulla creixi favorablement per a aquesta missió.
La vegetació del nivell 3 s’enreda pels pilars de fibra de carboni i s’enfila fins al nivell 4, on les seves arrels i fulles cobreixen tot allò que considera artificiós: allò que no conserva cap rastre de memòria insubmisa.
La coberta esculpida amb detalls d’ornamentació floral imiten el modernisme català, un gran finestral ovalat —protegit de la radiació solar— s’integra al centre i emmarca un angle de la galàxia possiblement encara no observable des de la Terra.
A través del vidre, una franja nebulosa creua el camp de visió. Els meus ulls s’omplen d’un mar, fosc i net, amb milions d’estrelles com diamants brillants. De l’espectacle —majestuós i alhora fràgil—, la ment se’m desconnecta de tot raonament.
El silenci estel·lar com una via de comunicació, com si fos un receptor còsmic em recorre cadascuna de les meves cèl·lules fins a sentir el no-res i, al mateix temps, el tot.
Un refugi que m’abraça entre estels nítids, pols i gas, on no penetra la tristesa del planeta terrestre, sorollós i hostil.
