Compàs consumat

Et ballo aquest vals etern de l’esteroide de paper dinàmic que em vares fer, quin desencís!, d’un final oníric no precís. Un viatge accelerat que òrbita resistent d’un Sol sense pietat. Un astronauta alpinista sura per l’espai buit còsmic sense retorn, amb cap de vidre i endollat pel melic. Estimi’m en expansió com si fos una amant d’una plàcida llarga nit. Faci tombarelles intergalàctiques amb traces d’espirals, del desert finit de galàxies celestials. Encengui tots els mecanismes congelats de l’Univers, apagui la nostra gravetat de la Terra per un instant, enmig d’aquest eclipsi de mediocritat tan insultant. Oh!, quina dolça mostra d’amor i d’atenció en vers!, del telescopi en surt el nostre llit amb el llençol imprès; estrelles nenúfars minerals, pètals, espurnes i encenalls. Les nostres cares juntes i amagades dins d’aquests cràters lunars.