poesia

Desmai plorós

8 de novembre de 2024 - By Caelumtangi

Sols dir-te maig assenyalat; salivo la branca de fonoll, dels vorals de la carretera fins a arribar pel corrent al rierol. Abraçats sense dir-nos ni mu, per no molestar aquest soroll tan superb del món, i a resguard en som fidels exemptes de tot. D’aquell dia, en premso la flor del desmai plorós i d’allà, neix tot el sentit. Com l’aigua clara nua d’espines d’avarícia i maldat, perquè de maigs hipotecats i revenuts ja n’anem bastant sobrats. Cap cot tot incomprès de cor, absents d’absència d’absenta d’amor, en diguérem, per posar-hi un mal nom al record. Ferida d’esperit d’alè d’orgull, t’estranyo abatuda. Somnis devastats per un cabal de rèquiem d’un frec a frec de pedres polides fins a ser un polsim de pols. L’àvia de lluny, des del seu balancí, sorgeix amb fil de dol i ens mira de reüll pel forat del mitjó. Cosint en vida la seva mort a cops de puntades d’agulla i consol. D’un somni imaginat, com bells amants amorosos arrecerats coberts pel llit del desmai, entre sospirs, riures i plors. Tan sols això; un final sense embellir, un final mal acabat, un silenci humit com la pluja que es filtra a dins d’un mal cau on caure, ple de tristesa i cremor. L’ànima partida en dos, i vós vestit com un raig de maig, com un senyor ben joiós, sense fer-me ni tan sols, la promesa del petó.

Visites: 1.173