Quan rememoro la meva infantesa, durant l’EGB, la meva memòria em transporta a tardes interminables jugant amb els amics i companys de classe als parcs infantils d’una llavors més que àrida Santa Coloma de Gramenet dels anys 80 i principis dels 90 del segle XX. Una Santa Coloma àrida i poc amable i segurament gens segura per als xiquets, però segurament eren aspectes que llavors poc ens importaven des de l’òptica de la mainada. I vist en la perspectiva dels anys i ja amb visió de pare, segurament també eren aspectes que poc importaven a les mares i pares de llavors. El joc lliure i autogestionat i sense la supervisió dels adults, i l’exploració independent de la ciutat, foren la constant durant aquells anys. I ho foren en una ciutat que era tant o més perillosa del que ho pot ser avui dia qualsevol altre ciutat. Tot plegat em porta en pensar en quins canvis sociològics i de mentalitat col·lectiva s’han esdevingut en els darrers 40 anys. Què ha passat a la mentalitat dels pares i mares catalans actuals per a negar als seus fills allò que van viure durant la seva infantesa, i que tot sovint recorden com els millors moments que van experimentar quan eren menuts? Per què avui dia es té a la mainada permanentment ocupada amb extraescolars dirigides i supervisades per altres adults, que els omplen totes les tardes, i sense possibilitat d’escapatòria i tan sols de desenvolupament d’un bri d’imaginació i llibertat? He llegit que l’escola contemporània actual, dirigida a exàmens i competitiva i resultadista –per obtenir finançament– és conseqüència directa i final de l’actual model capitalista, que ha colonitzat també les escoles. I m’aventuro a afirmar que l’omplir totes les tardes d’extraescolars sense fi a les nostres fills és també conseqüència perversa del mateix model capitalista, competitiu, resultadista i comparatiu, i que les famílies hem incorporat a la nostra agenda de forma potser un xic acrítica, i sense aturar-nos a pensar si és realment necessari, i si estem proporcionant benestar a les nostres filles. És allò de que la meva filla fa cinc extraescolars i ja és capaç de tocar la novena de Beethoven amb els ulls tancats. I la teva? No, la teva no.
Penso que vivim en una gran paradoxa: d’una banda hem aconseguit desenvolupar un urbanisme que ha pacificat les ciutats i que ha permès fer-les més amables i habitables, també especialment per a la mainada, que són els primers a usar de forma intensa i expansiva els nous espais guanyats (zones peatonals, parcs, espais lúdics, etc.). Però de l’altra, els adults no deixem fins a edats prou avançades que les xiquetes vagin soles pel carrer i que siguin capaces d’explorar per si soles el seu entorn, el seu hàbitat… exploració que fan sempre a través dels ulls d’un adult. A banda, també penso que com a mínim a Tortosa hi ha un cert menysteniment, un menyspreu social, si les teves fills es passen tota la tarda al carrer o al parc, inventant-se jocs i enfilant-se pels arbres. Com que pobreteja. I tot plegat, penso, per una més que possible falsa sensació d’inseguretat, quan penso que quan hom era jove hi havia tanta o més inseguretat que la que hi ha avui dia, i podia resultar igual de perillós (i alhora excitant) per a mi explorar la Santa Coloma dels 80, que ho pot ser avui dia explorar la Tortosa dels 20 per a ma filla gran. Ma mare als 80 quan sortia per les tardes de casa o arribava tard després de ben bé un parell d’hores de parc, simplement tenia una lleugera idea d’on podia ser; i no era cap drama. I a més, i força més important: hem trencat –i encara no sé ben bé per què– la manera innata que la mainada tenia des de mil·lennis d’aprendre, de créixer i de desenvolupar-se, que no era altra que trobar-se amb els seus iguals i explorar i entendre i copsar aquest món i aquesta vida des d’uns ulls d’infant. I aprendre i equivocar-se tantes vegades com fés falta. Ara, la nostra mainada creix des dels nostres ulls i des de la nostra mirada. I és un greu error. Cal urgentment que la mainada torni a colonitzar la ciutat, i sobretot cal que els empoderem a fer-ho, que confiem més en elles i que siguem capaços de donar-los també aquella llibertat amb la que vam poder créixer els de la nostra generació.
