Dues cultures diferents

Que els catalans i els castellans tenim cultures diferents crec que és quelcom obvi, i que a aquestes alçades de la pel·lícula tothom ja hauria de donar per assumit. Però dissortadament no sempre és així, i quan amolles sentències directes i sense embuts com la d’abans, molts s’ofenen i es senten al·ludits. Molts, aquí i allà, deuen tenir la pell molt fina. Cadascú tindrà les seues raons i els seus motius. Però vaja, dir senzillament que els catalans i els castellans tenim cultures diferents no implica intrínsecament que una sigui millor que l’altra. Només que són diferents. Res més. I és que de tant en tant (ens) cal anar recordant obvietats, que de tan òbvies sovint se’ns oblida qui som. Faig aquesta petita reflexió a partir d’una anècdota de fa uns dies a la feina. Per si no ho sabeu, actualment sóc secretari de l’ABIE, l’Asociación de Bibliotecarios de la Iglesia en España. Sona important, oi? Doncs bé, mentre teniem una reunió de junta, i prenia acta, va haver-hi un moment que els vaig haver de demanar als meus companys que no anessin tan ràpid parlant, que dins del meu cap havia de fer-me la traducció simultània, i passar el que sentia primer al català i després posar-ho per escrit en castellà. És a dir, que malgrat escoltar i entendre el castellà, quan ho havia de posar per escrit, primer em calia fer-me una composició mental en català, i tornar-ho a escriure en castellà mentre m’ho traduïa. Enrevessat, oi? Però quan me’n vaig adonar del que passava, vaig pensar que estava vivint un clar exemple del que he esmentat més amunt. Que tinc el cap i les idees i les neurones organitzades en català. Penso i observo i xerro i em menjo el món en català. I quan escolto xerrar castellà, malgrat ser-ne un idioma que domino, sempre el passo mentalment pel filtre del català abans d’afegir-me a la conversa en castellà. Vaig veure llavors de forma nítida que era la meua manera de funcionar.