Dilluns 8 de gener de 2024. Per a molts catalanets i catalanetes i catalanis, primer dilluns laborable de setmana, mes i any –una broma molt ben portada, oi, com aquella d’anar-nos dient el 30 de desembre “Fins l’any que ve!”–. Un d’aquells dies en què molts progenitors celebren en la més estricta intimitat lúdica i impúdica que a la fi podran entaforar la seua estimadíssima descendència als aparcaments, dic a les escoles. Com dèiem, molts papis a la fi tornen a treballar, a la beneïda rutina. I el proletari que els escriu, doncs també, que de la Grossa ens van tocar només uns putus 20€ que vaig reinvertir en anar a buscar l’abonament recorrent que regalen a can Rodalies si decideixes suicidar-te (per obligació i gust, òbviament) amb ells i compartir-hi alegrement la normalitat de la merda de servei que ofereixen. I ja aquest primer dia de normalitat vaig viure una d’aquelles escenes del costumari català contemporani, i que palesen cruament, cruelment, en quina societat ens hem convertit.
D’una banda, diria que l’Aldea –anava mig endormiscat–, van pujar dos d’aquells senyoros que no han agafat mai en la vida un tren, i si l’han agafat no ha estat mai a les 6 de la matinada. És aquella fauna que gràcies a l’efecte crida dels abonaments recorrents ha descobert que hi ha un mitjà de transport anomenat tren, però que evidentment no sap comportar-se en societat, i encara menys en un espai tancat. Efectivament, el mostrari va ser ampli i excel·lent. Parlar fort i a un nivell molest entre ells, compartir amablement les converses telefòniques amb la resta de passatgers o anar a fumar al lavabo. Un reflex fidedigne i ben mediocre del nivell cultural i educatiu que gasta bona dels humans que habitem aquest petit país. Doncs bé, aquests dos pàjarus van tenir els sants pebrots de passar-se així les dues hores de viatge. I a més, van tenir el desvergonyiment –ja és ben cert que la mala educació no entén de vergonya– de dir-li a una senyora que teníen just a l’altra banda de passadís i que només intentava treballar una mica que “Qué, señora, que lo sentimos que no la hemos dejado trabajar”… Si, si, literal. Devien ser molt de la broma, escoltin. I aquí és on entra l’altra part, la senyora. Sense aixecar en cap moment el to de veu ni mostrar cap símptoma d’alteració, li va contestar al senyoro “No se preocupe, que cada uno hace con su vida y con su educación lo que buenamente puede”. L’òstia es va sentir fins a Kuala Lumpur. Llàstima que no hi hagués un guionista de l’APM a prop. Però és clar, aquesta mena d’especímens incultes i asilvestrats no entenen ni tan sols frases tan lapidàries com aquesta, i l’home hi va instistir, i va deixar anar quatre paraules sense massa sentit (cosa fàcil), a les quals la dona li va deixar anar “No, no, que le he dicho que no quiero escuchar nada más de usted”. I punt. Els senyorus van baixar a Sants segurament ben indiferents a les òsties que havien rebut, i feliços i cofois d’haver-se conegut. I jo vaig estar a un pas d’aixecar-me i anar a abraçar a aquest tros de senyora i a dir-li que resto als seus peus i que inauguro el seu club de fans.
I és que cada tinc més clar, i aquesta escena m’ho va palesar, que som ja una societat submergida ja del tot en el fangar més sòrdit i pestilent de la més absoluta de les mediocritats, i on la falta d’educació i de respecte pels altres és la norma. És la normalitat al servei, com Rodalies. I a la contra, hi ha aquestes senyores, que són la resistència, l’avantguarda, que combat i que lluita contra aquesta mena de personatges, i que exemplifiquen l’ambient social i humà dels nostres dies.
