Pateixo una addicció i això m’ha portat a conèixer els programes de recuperació de dotze passos, el més conegut dels quals és el d’Alcohòlics Anònims, però n’hi ha per a qualsevol mena d’addicció. Als programes de recuperació de dotze passos es treballa amb una idea que s’anomena Poder superior. El pots assimilar a Déu o al que tu vulguis, la idea important és que hi ha quelcom superior a nosaltres que ens marca el camí i a qui hem de deixar actuar.
Pot semblar una idea molt estúpida, simplista, mística potser, però no ho és. La mateixa idea apareix aquí i allà al llarg de tota la història del pensament occidental, des d’Aristòtil, passant per Shakespeare (Shakespeare és molt més que un escriptor d’obres de teatre, Macbeth és una víctima del poder superior, que és el que l’autor ens vol ensenyar) fins a, sorpresa!, un llibre que m’ha deixat una empremta profunda al pensament, “La mentalitat tràgica, sobre la por, el destí i la pesada càrrega del poder” de Robert D. Kaplan.
Aquest concepte del “Poder superior” té un problema tal i com és assumit als grup de recuperació de dotze passos, si mes no per a mi, molt influïts per les creences religioses dels seus creadors: la seva espiritualitat, la seva identificació massa propera amb Déu, els Deus o com vulguem conceptualitzar-ho, la idea que hi ha quelcom, una cosa que existeix, metafísic, per sobre de l’ésser humà.
Per sort ha vingut el llibre de Kaplan a ajudar-me a interpretar-ho d’una manera, diguem-ne, laica. No hi ha cap entitat metafísica per sobre nostre movent els fils a la qual hàgim de lliurar-nos, simplement passa que no podem saber-ho tot, no podem controlar-ho tot i, per tant, qualsevol pla que arrangem pot ser malbaratat per fets incontrolables, incomprensibles i inabastables per a nosaltres, el destí. I a aquest destí l’anomena, casualment, mecanisme superior.
Explicat en un ordre invers, existeix el destí pel fet que no podem saber tot el que passarà, no podem conèixer tots els factors que afecten les coses i que canviaran allò que nosaltres hem decidit. Per tant, aquest esdevenir de les coses, anomenant-lo mecanisme superior, és el destí, allò que no podem controlar.
Per altra banda, Kaplan assenyala que el mecanisme superior, el destí, ens protegeix de l’orgull i la supèrbia de creure que estem en possessió de la veritat i tots els coneixements, i per tant ens ensenya humilitat. És el tancament del cercle: la humilitat és un altre de les principals premisses dels programes de recuperació de dotze passos.
