Veient el desenvolupament actual del conflicte entre Israel i Palestina, fa pensar de com serien podrien ser avui de diferents les coses d’haver acabat amb la cimera de Camp David l’any 2000. En línies generals, cap de les dues parts va renunciar en algun aspecte fonamental per l’altre, de manera que cap de les dues parts no va ser capaç d’assumir signar un acord en què no s’obtenien aquestes cessions per part del contrari. Els detalls exactes els desconec, però pel que vull mostrar tampoc són necessaris.
Israel tenia, i té, la posició de força en aquest conflicte, es pot permetre de continuar el conflicte tant com sigui necessari.
Palestina és la part dèbil, situació encara més palesa en el moment actual. Per tant, sigui just o injust, era Palestina qui no tenia més remei que acceptar de renunciar a algun d’aquests aspectes clau, per tal d’aconseguir la resta, és a dir, un estat Palestí independent i amb una continuïtat territorial viable. Però pel que sembla Iàssir Arafat no va estar a l’altura del líder tràgic que calia en aquell moment. Dic tràgic perquè la decisió a prendre era tràgica, fes el que fes en sortiria mal parat. Si acceptava, condemnava a Palestina a perdre, potser per sempre, una part del seu territori i les persones que hi vivien, i probablement seria vist com un col·laborador d’Israel per una part dels palestins, o pitjor, un traïdor. Si no acceptava condemnava al patiment als milions de palestins que encara tindrien dècades d’ocupació israeliana. Va escollir l’opció que en aquell moment semblava que salvaguardava la seva figura.
Per contraposar el paper de Iàssir Arafat a Camp David, em sembla interessat comparar-lo amb el paper de Michael Collins al tractat Angloirlandes del 1922 i que va donar lloc a una Irlanda independent, encara que mutilada per la negativa anglesa de lliurar els comptats del nord. En cert moment, la Gran Bretanya va amenaçar els negociadors irlandesos amb una “guerra immediata i terrible” en cas de no acceptar la partició l’endemà, sense que els negociadors tinguessin l’oportunitat de consultar-ho amb el parlament irlandès. L’acceptació de la partició d’Irlanda va portar a una guerra civil d’un any amb uns quatre mil morts, i la mort de Michael Collins en una emboscada per part dels contraris al partiment. Michael Collins es va trobar en la situació de prendre una decisió tràgica amb conseqüències negatives en qualsevol de les opcions que escollis, acceptar la partició d’Irlanda sota la coacció d’una guerra terrible que podia permetre’s la posició de força anglesa i tornar a Irlanda com un venut o un traïdor, però amb un estat independent a la butxaca, o continuar amb qui sap quantes dècades de guerra amb la Gran Bretanya, després de segles d’ocupació i milions de morts de resultes del tracte donat als irlandesos al llarg dels temps.
Bé, crec que en veient l’actual Irlanda la resposta és clara. País independent, desenvolupat, modern, part de la UE i que no ha renunciat als comptats del nord, que per simple canvi en la composició dels seus habitants, algun dia recuperarà, és clar que Michael Collins va prendre la decisió correcta.
Quina seria la situació de Palestina avui en dia en cas que Arafat hagués acceptat els acords de Camp David?, no ho podem saber, però m’atreveixo a dir que molt millor que l’actual, i crec que amb el temps, i sense renunciar a les terres perdudes, podrien haver arribat a una mena d’entesa amb Israel que fes possible la convivència. En qualsevol cas, avui serien un estat independent que podria parlar de tu a tu amb Israel.
Michael Collins va prendre una decisió tràgica que li va costar la vida, però que va portar la llibertat i la prosperitat al seu país. Avui en dia és una figura coneguda a tot el món. Éamon de Valera, el seu adversari anti-tractat i líder del IRA que matà a Collins, es rendí al que era un fet i accepta quatre anys després la partició.
Iàssir Arafat tornà a una Palestina ocupada i uns mesos més tard tampoc va acceptar una proposta encara millor a la cimera de Taba, que un any i mig després va voler recuperar veient, suposo, de l’error comès. Israel ja no estava interessat, podia permetre’s continuar en guerra amb Palestina. Iàssir morir dos anys més tard sense aconseguir l’objectiu de la seva vida, una Palestina independent, i millorar la vida de milions de palestins.
