Fa un temps que intueixo que la idea del suport mutu està sent redescoberta i que està guanyant força per tot arreu. M’explico.
El suport mutu, el concepte d’ajudar-nos l’un a l’altre és quelcom que ha estat present al llarg de tota la història, sobretot entre les classes més humils, és a dir, la immensa majoria de la gent. L’anarquisme va agafar el concepte a finals del segle XIX i el va transformar en una eina revolucionària, en una època en què la industrialització i les migracions internes per motius econòmics ja havien destruït les xarxes de suport mutu que havien existit entre les comunitats més petites, però que l’establiment dels estats del benestar, van anar fent obsoleta. És per això que es tracta d’una redescoberta.
Què ha passat perquè el suport mutu estigui, crec jo, sent redescobert?
En la meva magufa opinió es tracta d’una cadena d’esdeveniments.
Aquesta setmana en vaig començar a filar la idea en llegir un impressionant article del CREAF que cal llegir. Per explicar-ho utilitzaré una idea de l’argument de la sèrie “El perifèric“, així que ve un…
SPOILER.
Simplificant molt, els protagonistes poden traslladar-se al futur, que ha patit una apocalipsi que anomenen el jackpot. Aquest jackpot no té un inici o final, és una cadena d’esdeveniments que van portar al món i a la humanitat a un desastre ecològic, econòmic, social, humà i polític del qual, convulsivament, han eixit uns estats més autoritaris encara en reconstrucció, i on el nombre de població mundial ha caigut dràsticament.
FI DEL SPOILER
Bé, en llegir l’article en va vindre al cap la idea del jackpot per conceptualitzar el temps que estem vivint i que intuïtivament molta gent, és la meva opinió gens científica, comença a copsar. La cadena d’esdeveniments del nostre jackpot ja ha començat.
Són tres els esdeveniments en què he pensat jo; Potser una altra persona en podria suggerir altres de diferents, afegir-ne, argumentar que cert esdeveniment no ho és.
Un esdeveniment és la destrucció de la confiança en la justícia del sistema econòmic com a resultat del rescat públic dels bancs a la crisi del 2008 (aquest esdeveniment és collita de l’article del CREAF, jo no l’havia tingut en compte fins a llegir-lo). Un segon esdeveniment és la destrucció de la confiança en la capacitat dels governs per prendre mesures enèrgiques davant el canvi climàtic. Fa anys que tots sabem el que passarà, que els fòssils s’esgoten, però els governs han sigut incapaços de prendre les mesures necessàries per no arribar al que ara ja és una emergència climàtica i un canvi de model de societat absolutament imprescindible, i seguim en la mateixa tònica. I un tercer esdeveniment ha sigut la destrucció de la confiança en la capacitat dels governs en assistir-nos, provocada per la crisi del COVID19, en què molta gent va veure que els nostres estats i sistemes de salut no podien atendre’ns a tots i va caldre decidir qui vivia, i qui no.
No és importat si aquests esdeveniments s’ajusten a la idea del jackpot o no, tan sols és un concepte del qual em serveixo per explicar el que, crec, molta gent està percebent. I és que ens hem d’arremangar les mànigues i treballar els uns amb els altres, prenent la iniciativa, per construir allò que ha estat destruït i impulsar allò que cal fer. Els estats no ho faran o no poden fer-ho i, per tant, o hem de fer nosaltres.
I és que el suport mutu és molt més que ajudar la veïna o el veí en dificultats, és crear idea de comunitat, de bé comú, que en allò que és de tots, planeta inclòs, hi hem de treballar, participar i dir la nostra tots. I això és el que em sembla que estem redescobrint. L’estat del benestar ha millorat el nivell de vida de molta gent, però ha tingut, crec, un cantó obscur. Ha comportat la destrucció de les xarxes de suport mutu i ens ha fet ciutadans dependents de l’estat i de la seva iniciativa, com persones immadures que són incapaces de fer res sense la guia del pare o mare. I això a l’estat, a l’estat en la concepció de leviatan, ja li està bé. No proposo cap teoria conspiro paranoica, tan sols constato una dinàmica de poder que es genera de forma més o menys lògica.
L’estat modern es va anar transformant el segle XX en el leviatan que menciono abans, i en un matrimoni entre l’estructura de l’estat i el complex militar-industrial del que Dwight D. Eisenhower ja va advertir en el seu famós discurs de comiat com a president dels EUA, complex transformat actualment en les grans empreses transnacionals, matrimoni que influeix més que les persones en les polítiques dels governs. Al leviatan ja li va bé que estem estabornits esperant les seves directrius, el leviatan vol manegar ell l’agenda, no que estigui en les nostres mans.
Per tant, al leviatan s’hi està contraposant l’anarquisme, el suport mutu, la iniciativa de les persones, els projectes col·laboratius al marge de les institucions o, de vegades, amb les institucions (ja veurem com funciona aquest projecte, a mi em sembla que, com deien els marxistes, caurà víctima de les seves contradiccions).
Tot això no es fa de forma conscient per la majoria de la gent, ni tan sols ho fa una majoria de gent, és una intuïció, és un “run run” de fons, un caldo de percepcions i idees inconnexes al nostre voltant que, em sembla, va creixent. O potser és tan sols un desig meu.
