Bé, aleshores, si com comentava en una entrada anterior, a les societats pre-estatals o amb una presència dèbil de l’estat la violència és present, sí que cal un contracte social en què cedim part de la nostra llibertat a favor d’uns drets, com el de no ser assassinats.
A partir d’aquí, el tema important és qui vetlla per aquests drets.
Una de les teories clàssiques sobre l’aparició de l’estat i el seu propòsit és precisament vetllar per aquests drets. És una explicació força intuïtiva, però si tenim en compte, primer, que els estats van aparèixer, per dir-ho d’alguna manera, a l’últim minut de la història de la humanitat, i que segon, la majoria de la humanitat no ha estat sota el control d’un estat fins fa pocs segles, l’argument falla. Es pot argüir, amb certa raó, que fins a l’augment de la complexitat de les societats humanes no va caldre un estat per a vetllar pel contracte social, però és que un cop arribats a aquest nivell de complexitat i amb estats en funcionament, es pot dir que fins a la Revolució Francesa la funció de l’estat ha sigut vetllar pels interessos d’una classe privilegiada, amb deures i drets molt diferents que els de la resta de súbdits.
Si l’estat no ha estat present a la majoria de les vides dels éssers humans, però, certament, les societats han hagut de vetllar d’alguna manera pel manteniment del contracte social, com s’ha fet això? Bé, tensions hi ha a totes les societats, així que algun mitjà de resoldre’s ha hagut d’existir. Podria ser un savi de certa edat, un consell d’ancians, una assemblea, uns costums.
L’error, crec jo, de molts de nosaltres, per altra banda, persones que vivim en un estat, en pensar en els fonaments de les societats i els contractes socials, és: identificar exclusivament l’estat com l’en què ha garantit aquest contracte. Com deia més amunt, és un error molt comprensible, ja que hem crescut amb la idea força intuïtiva del progrés des d’unes societats nòmades i recol·lectores, a unes altres més “avançades” basades en l’agricultura i l’estat. Salvatges sense llei versus estats civilitzats. Ergo, l’estat és qui ha de vetllar per l’ordre a la societat.
Una forma molt simple, em sembla, per començar a canviar aquesta associació entre el contracte social i l’estat, és substituir la paraula estat per institució. Un consell d’ancians és una institució, una assemblea és una institució, els costums són una institució. Començant pel paràgraf amb què obria aquesta entrada, és a les societats on les institucions, que no exclusivament els estats, no funcionen bé, o no hi són presents, les tensions és més fàcil que es resolguin amb violència.
Tot aquest argument grinyola, però, per un motiu: no hi ha cap exemple de societat amb un grau de complexitat similar a les societats estatals, sense estat. Aleshores, les societats complexes estan determinades a viure sota un estat?
