Fa escassament un mes que l’administrador de la instància Mastodont.cat va demanar als més vells de la contrada que si algú volia esdevenir moderador. Estàvem en plena onada de nouvinguts, les tasques de manteniment cada cop eren més feixugues i fins i tot es va arribar a fer una migració a un nou servidor que fos capaç d’aguantar un degoteig constant de nous registres. Sense pensar-m’ho massa, vaig demanar d’entrar com a moderador, i em van acceptar, juntament amb tres vellets més i l’administrador de la nostra residència.
En aquest mes escàs que tinc aquest nou rol, escassament s’hauran resolt una desena d’informes. Som encara una instància menuda, amb uns 6.000 i escaig usuaris registrats, i uns 4.400 usuaris actius els últims trenta dies. Com veuen, res que no sigui humanament abastable. Però malgrat això, ja m’he trobat amb alguna situació digna de menció amb usuaris que no han entès del tot el nou entorn, i que s’han cabrejat —segurament amb la seva part de raó i amb la seva visió de la veritat— amb les accions de moderació de continguts que hem emprès. El punt de major controvèrsia ha estat amb el que diu el punt número 8 de les normes del servidor: “Està prohibida qualsevol mostra de racisme, xenofòbia o homofòbia. Tampoc és permesa cap falta de respecte a cap usuari local o remot.” I és que penso que encara hi ha una forta contaminació ambiental respecte l’ús de les xarxes socials, i més concretament respecte l’ús de #Twitter, i massa sovint traslladem aquest mal ús, aquesta bronca permanent que hi ha havia a ca l’ocellet blau, a aquest nou entorn que és Mastodon i on aquesta bronca permanent, aquest mal ambient sistèmic i estructural no hi té cabuda. I cometem una errada de base, una errada conceptual i de filosofia. Entenc que encara tot és molt nou i molts de natros estem explorant aquest nou paisatge mastodòntic —jo el primer—, però el que no podem fer és traslladar i repetir vells comportaments tòxics que han portat a la contaminació que actualment pateix Twitter. Mastodon no és en absolut un substitut de Twitter; és una altra cosa diferent, un nou entorn. I el que no podem fer (ni els administradors ni els moderadors ho hauriem de permetre) és consentir que es repeteixin els mateixos comportaments que tenen lloc a Twitter. Cal tallar tot això d’arrel, sense contemplacions, malgrat massa sovint no s’entengui.
S’ha d’evitar, doncs, la bronca permanent, perquè estar-se cridant i insultant tot el dia no és ni sa ni bo, però sobretot no és ni correcte ni educat. Perquè així no es crea comunitat i ni encara menys es dialoga i es conversa, que serien les finalitats últimes de qualsevol xarxa social. I si per evitar aquesta bronca permanent i garantir un entorn virtual net i polit i el més cívic i civilitzat possible, cal esborrar publicacions d’usuaris (sempre la meva instància, és clar), doncs ho faré i no em tremolarà el pols ni tindré cap càrrec de consciència. Malgrat m’acusin de practicar la censura, com ja ha fet algun usuari enfadat per haver-li esborrat publicacions. Com deia més amunt, Mastodon no és cap alternativa a Twitter i ni aspira a ser-ho; i per tant, tampoc aspira a què s’hi actuï i s’hi respiri de la mateixa manera que es fa a Twitter. No cometem els mateixos errors ni acabem convertint aquest nou entorn —un entorn que recupera la filosofia originària d’una internet de base, ciutadana, horitzontal i organitzada en petites comunitats autònomes d’usuaris, en nodes temàtics, i que s’intercomuniquen entre si— en un enorme cubell de la brossa on abocar-hi totes les nostres merdes. De debò, tan poc ens estimem?
