Avui, estimats lectors, els explicaré una petita historieta d’aires pastorals. Diu així:
Hi havia una vegada un catalanet (o una catalaneta, que pel cas és el mateix), bonhomiós, dolç i ingenu, molt enfeinat, això si, que un bon dia, mentre cuidava el seu ramat de cabres del Port, va decidir començar a publicar continguts en això que en deien internet, i que va dir tot cofoi: “Començaré a escriure i a penjar vídeos a Youtube i a fer Stories a Instagram i piulades a Twitter, que tinc moltes coses a dir, i ho faré en castellà, que així el meu missatge arribarà a molta més gent, i tindré més públic”. En sentir aquesta afirmació, un pèrfid homenot castellà que restava amagat rere un arbust atent a qualsevol missatge relacionat amb la llengua, va sortir immediatament, i alegre i satisfet, li va a dir al nostre angelical catalanet: “Muy bien hecho, claro que si. Con esta lengua provinciana de segunda no se va a ningún sitio y no sirve para nada. Si de verdad quieres comunicar bien, lo tienes que hacer en castellano, que así te entienden.”
Segurament, estimats lectors, que en algun moment hauran sentit, amb alguna petita variant, aquesta historia a la que sembla que els catalanets (i les catalanetes, que pel cas és el mateix) hi estem molt avesats. I de tant avesats que hi estem, ja fins i tot ens sembla normal, lògica i fins i tot acceptable. Vaja, una derrota més. Però de fet, si s’hi fixen bé, el petit conte pastoral de més amunt conté la fal·làcia de l’home de palla: en cap cas el catalanet protagonista de la història ha dit que el català sigui una llengua de segona i que no serveixi per a res. El nostre catalanet només ha argumentat que usarà el castellà per arribar a més gent, i en cap cas, segons ell, ha menystingut el català. El pèrfid castellà ha exagerat la posició que ha adoptat el nostre catalanet, per així atacar-lo.
Però a banda de poder desmuntar tota l’argumentació a partir de la fal·làcia de l’home de palla, no es pensin que defensaré pas els nostres compatriotes que usen el castellà com a llengua vehicular de cultura i comunicació ja que consideren que és la única vàlida per arribar a un gran públic. Respecto la seua decisió, personal i lliure, però evidentment no la comparteixo. No els defensaré, perquè considero que tenen part de culpa del retrocés que està patint el català en tots els àmbits, i no els defensaré en aquests temps en què tenim a l’abast multitud d’eines que tradueixen automàticament textos (en text escrit i també en àudio) entre quasi totes les llengües. Per quin estrany motiu, per quin llunyà mecanisme mental, els catalans usem intensament eines de traducció automàtica per entendre i poder llegir textos en anglès, francès, italià o portuguès (quan no ho fem directament)… però pensem que el nostre missatge no arribarà a ningú, que serà il·legible i incomprensible per a la resta del món, si no l’escrivim i o el parlem en alguna de les llengües majoritàries. És a dir, que respectem la resta d’idiomes, fins i tot intenten entendre’ls i llegir-los, però vaja, quan som nosaltres els emissors, de seguida canviem d’idioma, i bandegem el nostre, per tal de facilitar la comunicació. Que poc que ens estimem com a cultura, oi? Com si els parlants dels altres idiomes fossin incapaços d’usar les eines tecnològiques que avui dia tenim a l’abast per a poder llegir i entendre la comunicació emesa en altres idiomes que no sigui el nostre. En definitiva, que tot plegat em sembla una profunda derrota. Una derrota que han assumit molts, moltíssims catalans, que s’han fotut un tret al peu, i que fereix encara més la capacitat del nostre idioma d’esdevenir un mecanisme vàlid i útil de comunicació i de difusió d’idees i de cultura. En igualtat de condicions. Vaja, com la resta d’idiomes. No ens estimem tant, no fos cas. Anys i anys de submissió, que hem acabat assumint que si volem fer alguna cosa de profit en aquest món, doncs que val més que canviem d’idioma, que el nostre català serveix només per a prendre el té a casa la tieta soltera i que t’ensenyi quatre frases fetes i xaleu plegats.
En fi, que cadascú acabi fent amb les seues creacions i els seus continguts el que cregui millor, només faltaria. I que cadascú creiï en l’idioma que vulgui, si així creu que arribarà a més públic. És clar que si. Llibertat de creació, la mateixa de la que vull gaudir jo com a creador. Ara bé, després no s’haurien pas de lamentar sobre l’escassa oferta cultural en català… o potser és que directament ni hi pensen, que poden consumir cultura en català. Personalment, i des d’un àmbit estrictament de conviccions personals, ja fa temps que he fet un canvi, m’he plantat, i he decidit que el meu idioma de creació cultural (de literatura i d’assaig) seria exclusivament el català. Penso que qui em vulgui entendre, té al seu abast eines tecnològiques excel·lents per a traduir el text al seu idioma en qüestió de segons. Si no ho fan, és simplement un assumpte de mandra i desídia. I a més, creant i escrivint en català ajudo precisament a això, a crear continguts nous en català de forma regular, i que les eines de traducció automàtica incloguin el català entre els idiomes que llegeixen i entenen. Si no ho fem així, llavors Google (posem per cas), quin motiu tindrà per a continuar oferint el català entre els seus idiomes? Llavors si que haurem perdut una nova batalla.
Article publicat també a la Marfanta el dia 9 de maig de 2021
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
