El miratge de les autopistes gratuïtes, un cop finalitzades les concessions que hem estat pagant durant més de 45 anys, i que per exemple va permetre poder viatjar sense pagar peatges entre Vila-seca i Alacant, des del passat 1 de gener de 2020, sembla que serà això, un miratge que durarà quatre anys escassos. Pel que sembla, el Gobierno de l’ínclit Reino de Espanya preveu fer pagar per circular per totes les autovies i autopistes a partir del 2024. I ho faria amb el que per ara es denomina una mena de peatge, amb els arguments de que paga qui contamina, i de que paga qui en fa ús. De l’argument sobre la contaminació en parlaré en un altre article. Ara, el que m’interessa, és parlar i exposar la meua opinió sobre l’altre argument: el de pagar per fer ús d’una autopista, d’una autovia que, recordem-ho, ara són de gestió pública.
L’argument del pagament per ús d’un servei públic és un argument que amaga una lògica perversa, i que obriria un meló força delicat, i de possible qüestionament de l’estat del benestar. A banda, és clar, de fer pagar al personal que habita zones, com les Terres de l’Ebre, on les carreteres són prou dolentes, i l’oferta de transport públic és deplorable i fot molta pena, i on no et queda més remei que tenir cotxe i agafar l’autopista (que d’autovia encara no en tenim, per una trista batalla de campanar i per quatre xalets mal comptats, repassin les hemeroteques, que riuran) si vols conduir segur i ràpid. I obriria el meló de preguntar-nos què entenem per ús d’un servei públic. Hom diria que, en aquest cas és ben fàcil: si passes per l’autopista, pagues. Però també hom podria argumentar que si no passo per un hospital públic, no hauria de pagar. O que si no passo per una universitat pública, tampoc l’hauria de pagar. I mirin, com a qualsevol assalariat, l’empresa em reté una quantitat en concepte d’IRPF (a banda que em paga la cotització a la Seguretat Social). Entenc que part d’aquesta retenció es destina al manteniment de tots els serveis públics de què gaudim tota la ciutadania. I els pago ben a gust, creguin-me, malgrat que molts d’ells no els uso regularment, o fa molt anys que no els uso. I pago ben a gust aquesta retenció perquè penso que són serveis públics que hi han de ser, que són necessaris, i que cal mantenir; no tant per usar-los intensament, sinó per saber que els tindràs quan justament els necessitaràs. I que si per sort no els has necessitat mai, saps que molta altra gent si que els usarà. D’això crec que se’n diu solidaritat. Perquè si, els impostos també són solidaris. Els impostos que em retenen m’han permès, com a molts d’altres, tenir les meues filles en un hospital públic (on espero tenir-hi igualment les meues nétes, perquè sé que viuré ad eternum en un dolç matriarcat). Els impostos que llavors retenien als qui treballaven quan jo estudiava, em van permetre poder anar a una universitat pública i formar-me; com d’igual manera els impostos que pago ara permeten a milers de joves poder estudiar en universitat públiques, com espero que ho facin també les meues filles. De la mateixa manera, la quota de la Seguretat Social que ara em paga l’empresa serveix per a pagar la pensió de molts iaios, i entre ells, mon pare; com espero que les quotes de la Seguretat Social que es pagaran en un futur serveixin per a pagar-me a mi la pensió.
Perquè mirin, posar sobre la taula l’argument de pagar per usar un servei públic, dóna, al seu torn, l’argument a dir que si un mes no uso un hospital públic, que l’empresa pagui una mica menys de la quota de la Seguretat Social. O que com que ja no sóc estudiant de cap universitat pública, que no se’m retingui un percentatge de l’IRPF que cada mes em carreguen a la nòmina. O que si un mes no faig cap tràmit amb el meu ajuntament o amb la Generalitat; o… I tots són serveis públics. Per què he de pagar per serveis públics que no uso? Oi que ningú posa en dubte això i tothom assumeix que cal continuar pagant, via impostos, l’estat del benestar? Doncs perquè senzillament cal continuar pagant per serveis que no usaré o que usaré molt poc per un simple assumpte de solidaritat; valor, que dissortadament, ens falta.
Penso que caldria trobar altres vies per assegurar la conservació de les autopistes, i que aquestes continuïn sent gratuïtes. Potser caldria posar més impostos als combustibles més contaminants, però això tindria efectes en la inflació. O tornar a impulsar una política amb seny de transport ferroviari de persones i mercaderies que sigui una alternativa real, eficaç i eficient, al transport per carretera, i que de passada sigui més sostenible i ecològica. En cap cas, penso, la solució és pagar per l’ús d’un servei que ha costat 45 anys que fos públic i de tothom, i que cal que ara que s’ha aconseguit, no es perdi. Per cert, recordin que les biblioteques públiques encara són un servei públic totalment gratuït (i que paguem entre tots, les usem o no); són -som- la última resistència en un món on avança un liberalisme econòmic salvatge que es mou només amb criteris economicistes.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
