Amb l’arribada de la Setmana Santa, i juntament amb un cert relaxament en les restriccions a la mobilitat (ja saben, per allò de és l’economia, estúpids!), a les Terres de l’Ebre tornem a tenir la mateixa polèmica que ja vam tenir l’estiu passat… i que segurament tornarem a tenir l’estiu vinent. I és que sembla que les hordes estrangeres del nord estan envaint en massa aquesta bucòlica reserva del sud que sembla que molts voldrien quintaessenciar. I és que ja circulen per grups de Whatsapp i de Telegram, entre d’altres canals, imatges i vídeos de la barra del Trabucador plena a vessar de catalanets i catalanetes (voldria pensar que només de catalanets i catalanetes, i que els nostres ínclits polítics tenen controlades les fronteres i el territori) a la recerca i captura d’espai vital on treure’s la mascareta i gaudir d’una mica de natura i quilòmetres de distància. Què s’han pensat aquests del sud, que només en poden gaudir ells, de l’aire lliure?
I com sempre, aquí a l’Ebre no ens estem de mitges tintes, i tenim posicions enfrontades, i que defensem sempre apassionadament. Tothom vol tenir raó i no volem escoltar massa els arguments de l’adversari. Resulta que tenim aquestes virtuts per aquestes contrades. Hi ha, doncs, qui posa el crit al cel, i considera poc menys que sacrílega aquesta profanació despiadada dels espais naturals de l’Ebre, com si només els aborígens en poguéssim fer-ne ús i gaudi. D’altra banda, hi ha qui ho matisa, i argumenta que en cap cas qui arriba a les nostres contrades està fent res d’il·legal, que deixen diners a les Terres i que reactiven l’economia (és l’economia, estúpids!), i que de fet els ebrencs i ebrenques també fem el mateix quan som nosaltres els qui anem a voltar món amb les nostres tartanes. I així estaríem eternament, sense posar-nos d’acord.
Penso, senzillament, que el que ens està passant és pa per avui, i gana per demà. M’explico. Penso que ni l’argument de la preservació extrema dels forasters és vàlid, així com tampoc ho és l’argument dels diners i de la reactivació econòmica momentània que això comporta. O com a mínim no són arguments vàlids ni sòlids a llarg termini. Penso que actualment hi ha un percentatge molt elevant de visitants turístics que ho són simplement per necessitat i fruit del context pandèmic que encara vivim. Persones i famílies que busquen natura a un cop de cotxe de casa seva (a unes dues hores), i que han vist en l’Ebre la solució per a oxigenar-se i escapar, ni que sigui els diumenges, de les grans ciutats. Però com deia, crec que és temporal i momentani. Un miratge. Dissortadament, molts dels qui ara ens visiten i es deixen els calés a les nostres terres, ho deixaran de fer quan ja no hi hagi pandèmia i ja puguem gaudir d’una mobilitat plena, i ens puguem plantar a l’altra punta de món a passar les vacances. Dissortadament, també, només un petit percentatge es quedarà a les Terres passada la pandèmia. I seran justament aquests pocs turistes els qui realment faran una aportació periòdica i constant a l’economia ebrenca. Aquesta serà l’economia necessària i útil que acabarem tenint, l’economia que serà real i la que donarà de menjar de veritat. Vist en perspectiva (que és com s’han de veure i planificar les coses), penso que aquest seria l’argument correcte que caldria posar sobre la taula, i no quedar-nos en el curtplacisme i en el sensacionalisme de la immediatesa.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
