Les onades de la mar, de nit, fuetejaven amb tranquil·la perseverància la sorra humida de la platja de Riumar; l’escuma blanca era la dolça sang que li sortia a cada gra de sorra. Grans finíssims que a la llum d’una mitja lluna taronja, lluïen amb una inusitada fortor, donant així a la platja d’una mena de boirina lluminosa, com d’una inquietant, espectral i patètica diafanitat. Les torres dels vigilants, immenses sagetes de fusta, s’enfilaven cap a un cel negríssim i magnànim, una fosca foradada per infinites estrelles. El passeig marítim, elevat uns deu metres sobre el nivell de la platja, aïllava de la resta de la urbanització tot aquest univers nocturn, lànguid i decadent, a punt d’extingir-se, que feia de la platja quelcom d’especial i únic.
Vaig aparcar el cotxe al peu de la rampa de dóna accés a la sorra, darrera d’uns frondosos plataners. Feia fred, molt fred; era la una de la matinada, dimecres i cap d’any. Ni al passeig ni a la platja hi havia gent passejant, sens dubte perquè aquella no era ni la millor hora, ni el millor moment i ni el millor lloc per a fer caminades nocturnes, ni tampoc cap mena de celebració. Vaig apagar els llums, vaig encendre una cigarreta i vaig esperar l’hora convinguda. Res aquella nit podia fallar. Tots els meus homes, un terç del cos policial de la ciutat, hi havien estat treballant durant els últims vuit mesos; fins avui, el dia decisiu. Tot estava calculat fins l’últim mil·límetre. S’havia d’interceptar un gran carregament de cocaïna procedent de Sicília; dia primer de gener, a dos quarts de dues de la matinada. Una llanxa motora arribaria fins molt a prop de la costa, llençaria uns quants paquets a la sorra, i se’n tornaria a anar; quatre persones vindrien a recollir-los. El vent d’hivern pentinava, amb pues d’acer gelat, les dunes de la sorra; i remenava les fulles dels majestuosos plataners. Els fanals del passeig il·luminaven tènuament la nit.
Vaig llençar la burilla del cigar per la finestra, i d’una butxaca de l’americana vaig treure un potet de pastilles pels nervis; en vaig treure dues i me les vaig empassar de cop. Estava tens, molt tens, i aquesta era la única solució efectiva que trobava per a combatre uns nervis que dia a dia devoraven tot el meu cos. El meu aspecte físic era desastrós: malgirbat, amb barba de tres dies, feia quatre dies que no passava per sota d’una dutxa i en feia tres que no dormia ni tres hores seguides. Trenta anys de feina monòtona, sense cap al·licient, m’havien destrossat la salut; trenta anys al cos m’havien canviat de dalt a baix, i a més sense cap sentiment de culpa que atenués aquesta acció destructiva que avançava silenciosa pel meu cos i se’m menjava calmosament tota la meva mala salut de ferro. A la fi, però, aquesta feina em donà una recompensa: ser cap de la secció d’estupefaents. I a la fi vaig poder fruir d’emocions fortes; aquesta nit n’era una. Emocions que no mostressin una certa gratuïtat d’un sou mensual (magnífic, no em queixo) sense mèrits addicionals. Em vaig rascar la barba, vaig encendre una altra cigarreta i vaig esperar una mica més; tan sols faltaven tres minuts.
De sobte, dos homes de caire fantasmal s’atansaren a la torre dels vigilants; el més alt, ros, nòrdic, va tirar una cigarreta i la trepitjà violentament; l’altre, amb bigoti, ulleres i de galtes enclotades, mirava nerviosament al seu voltant mentre xiulava una cantarella popular. Esperaren. Al cap d’uns segons, dos homes de color, amb llargues melenes, se’ls aproparen des de l’altra punta de la platja; els quatre homes es miraren atentament, i al cap d’un moment assentiren satisfactòriament. Per ara tot rutllava d’allò més bé. Mica en mica, el soroll del motor d’una llanxa motora ensordí el silenci sepulcral de la mar; era puntual, molt puntual, com havíem previst, com ja sabíem. Sense arribar arran de platja, des de la llanxa començaren a llençar paquets i més paquets, que queien damunt la sorra emetent un soroll sec i compacte, amb una cadència constant i monòtona. Fins a cent… De cop, els quatre homes tragueren quatre sacs, i d’una revolada van agafar els cent paquets i els entaforaren als sacs. Tot la operació havia anat molt bé; discretament, tal i com calia fer les coses. El que no sabien, és clar, era que ho havíem vist tot. Al fons, amagada en la foscor de la mar, el soroll de la llanxa es féu cada cop més imperceptible fins que es perdé en l’horitzó. Era l’hora de que els meus homes actuessin.
Vaig fer tres trucades des del meu mòbil. Al cap de tan sols uns segons, diligentment, de diferents punts de la platja, els llums de tres cotxes, llargs i potents, s’encengueren ràpidament. Al mateix temps vaig encendre els del meu cotxe. Vaig baixar-ne, em vaig enfundar la gavardina, i ho vaig contemplar tot amb fruïció. Els meus homes, pistola en mà, s’atansaren com un llamp als quatre homes que, sorpresos, no oferiren cap mena de resistència. Els guardacostes, per la seva part, ja farien la resta amb la llanxa. De la butxaca de l’americana vaig treure el potet de les pastilles. Aquest cop amb una de sola ja n’hi hauria prou.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
