Hem passat el dia a una plana que els meus sogres tenen arrendada, a tocar de les primeres ondulacions dels Ports, a prop d’El Mas de Barberans. És una plana relativament gran, d’1ha aproximadament, plena de belles oliveres de les quals gaudim d’oli pràcticament tot l’any. Vida, paisatge, llum, gustos i olors típicament mediterranis. I si, segurament també tòpicament mediterranis, però ens sentim fortament arrelats a aquesta terra, fins i tot jo que en sóc foraster i mig adoptat. I ens agrada enfortir aquestes arrels també a les nostres filles. Hi solem anar molts diumenges, a rostir carn i verdures, a la xemeneia de la caseta que hi ha. No hi ha aigua ni llum… però ni falta que ens fa. Ens agrada aquest contacte primitiu i amb certa mesura antropològic amb una natura esplendorosa, fuetejada pel vent de dalt. Ens torna als orígens, i segurament no cal massa cosa més per a viure plenament. Avui, però, no n’ha fet, de vent. Hem gaudit d’un càlid ressol de novembre, que ens ha permès dinar a fora. S’hi estava bé. He xerrat una estona amb el veí de la plana de davant, just a l’altra banda del camí. Estava feinejant plegant les olives, que és temps. Hem parlat de tot i de no res, en aquelles converses d’educació cordial, dignes d’aquells manuals no escrits de civisme i de bon veïnatge. Les xiquetes han gaudit jugant i corrent sense cap més norma que la d’embrutar-se i experimentar i descobrir tot i més. I xalar, xalar, sempre xalar. L’Anna i l’Alba s’han muntat una petita cabana en una olivera, amb una vella manta i quatre branques. I s’han atipat de patates i olives. Se les ha vist felices.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
