Autors: Daniel Gil Solés i Brian Cutts
La sensació extrema de derrota moral, social, cultural, política, econòmica i personal del Manchester de finals dels anys 70 i principis dels 80 dels segle XX no deuria ser massa diferent a la que sent actualment moltíssima gent a causa de l’actual crisi que estem patint. Han passat 40 anys, i les crisis cícliques del capitalisme ens generen exactament les mateixes sensacions, la mateixa buidor i la mateixa desesperança vers el futur. L’entorn material és sens dubte diferent… però en allò essencial i profund, allò que ens mou com a persones humanes i éssers espirituals, doncs tampoc hem canviat pas massa. O més aviat gens. I és precisament en aquests moments durs i foscos, de recerca intensa i necessària d’un camí clar i segur que ens serveixi de guia, quan la creativitat cultural de persones explota, i ho fa tot sovint d’una forma meravellosa. D’aquells temps foscos del Manchester post-industrial [1], en un ambient gris i plujós (a diari) que ja en si mateix et derrota, va sorgir un grup musical que amb només dos discos va aconseguir canviar per sempre el rumb de la música de l’últim terç del segle XX. Un grup que ha perdurat, indispensable, que ha influenciat i influenciarà, i que encara sonen molt actuals. Són els Joy Division. I tan llavors com ara, són la banda sonora d’una derrota.
No faré en aquest article cap crítica musical ni del seu estil. Amb una simple recerca a qualsevol cercador d’internet es poden trobar multitud d’articles de gent que segurament en sap més que jo. Però si que caldria aturar-nos un moment, i contextualitzar-los. Joy Division es va formar a #Manchester l’any 1976, i van estar en actiu entre 1977 i 1980, quan el 18 de maig d’aquell any es va suicidar el seu líder, cantant i lletrista Ian Curtis, penjant-se a la cuina de la seva casa mentre sonava el disc The Idiot d’Iggy Pop. En aquest curt i intens periode de temps van tenir temps d’enregistrar dos discos: el primer, Unknown Pleasures de juny de 1979, i el disc pòstum Closer de juliol de 1980. A partir de llavors, res va ser mai més igual. A més, la tria del mateix nom del grup segurament no deuria ser casual, i afegeix encara més foscor a la música que feien: les Joy Division, les Divisions de l’Alegria, van ser els prostíbuls que hi havia als camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial. És, sens dubte, un exemple nihilista i cru que palesa la flegma britànica en aquests assumptes, i que els porta a usar sense cap mena de vergonya paraules i filosofies totalitàries que en qualsevol altre país hauria suposat un escàndol majúscul.
És evident que les sensacions i l’ambient fosc d’ambdós discos reflexen en primera persona els sentiments turmentats i existencials de la mateixa vida del cantant Ian Curtis [2]. Però també és evident, penso, que aquest profund existencialisme que reflexen es veu augmentat, magnificat, pel context històric en què van ser escrits. Eren temps d’una fonda derrota social… ben bé com ara. I hi ha cinc temes en la seva curta discografia que penso que són atemporals, i que palesen els mals que aturmentaven Curtis, que van aturmentar a molts i moltes de la seva generació… i que dissortadament encara continuen sent eixos centrals de les angoixes i les temors també en els nostres temps. I amb aquesta crisi extrema que estem patint, encara més. Joy Division no amaguen la devastació que els assola, són directes, contundents, entren fins el fons de les nostres ànimes. M’acompanyen en un viatge musical fins les fosques profunditats de la nostra mateixa existència?
She’s lost control
La primera pista d’aquesta banda sonora de la derrota podria ser She’s lost control, publicada el 15 de juny de 1979 en el disc Unknown pleasures. La història diu que Curtis es va inspirar en el cas real d’una dona que va patir un atac d’epil·lèpsia davant seu, quan estava treballant en una oficina de treball. Posteriorment, ell mateix patiria aquesta malaltia, en uns anys en què es pensava que era poc més que contagiosa. L’epil·lèpsia és una malaltia en què sens dubte es perd el control del propi cos, que passes a no poder dominar de cap de les maneres quan es tenen atacs. I la pèrdua del control del propi cos serveix també com a metàfora de la pèrdua de control respecte les nostres vides: una pèrdua de control que actualment també estem patint. A més, la repetició sistemàtica del títol, She’s lost control, o amb variants She said I’ve lost control again fa que aquest ambient opressiu de pèrdua de les regnes del teu propi destí sigui molt més intens. Però resulten reveladores les primeres estrofes, que esdeven premonitòries i totalment visionàries: Confusion in her eyes that says it all. / She’s lost control. / And she’s clinging to the nearest passer by, / She’s lost control. Ens aferrem a un passat que ja mai més tornarà, potser de forma repetitiva, i tan sols amb la possibilitat de comunicar-nos (parcialment) amb uns ulls que massa vegades no poden parlar ni expressar-se com voldrien.
Disorder
I si perdre el control de les mateixes vides és un fet que angoixa, no ho és menys l’extrema sensació de desordre que sol acompanyar la pèrdua de control. Som, en el fons, éssers acostumats a l’ordre, a la rutina i a la seguretat; i afegir elements de desordre a aquestes màximes que ens regeixen tàcitament és afegir incerteses i temors al nostre futur i a la nostra vida. En aquest sentit, la cançó Disorder, també del disc Unknown pleasures, expressa a la perfecció aquest desordre que ens envolta i en el que segurament no hi hem caigut de forma intencionada, i que les crisis l’augmenten i el fan més cru, més aspre. La falta de guies clares que ens orientin és segurament una de les nostres pors més primàries. Les cinc primeres estrofes d’aquesta cançó són senzillament espectaculars: “I’ve been waiting for a guide to come and take me by the hand, / Could these sensations make me feel the pleasures of a normal man? / These sensations barely interest me for another day, / I’ve got the spirit, lose the feeling, take the shock away. / It’s getting faster, moving faster now, it’s getting out of hand,*. El món que coneixíem se’ns escapa de les mans.
Isolation
La sensació de derrota s’accentua: hem començat per la pèrdua de control, hem seguit amb el desordre, i ara continuem amb l’aïllament. La cançó Isolation apareix al disc Closer, publicat l’any 1980. Reflecteix l’angoixa per l’aïllament, per la mateixa malaltia que patia Curtis, però també per la sensació d’aïllament, de sentir-se sol, que provoca l’ensorrament del teu món, de la teva forma de ser, pensar i estimar. Al Manchester de l’època tot es va ensorrar, ben bé com ens està passant amb aquest crisi; i com ens va passar fins al paroxisme amb el confinament domiciliari (l’aïllament màxim) que vam patir durant tres mesos i mig.
Twenty four hours
La cançó Twenty four hours també apareix al disc Closer del 1980. Alterna mitjos ritmes amb altres ritmes més ràpids, amb la presència omnipresent de les guitarres i el baix, i de la veu hipnòtica de Curtis. És, sens dubte, una de les cançons més intenses del grup, que t’atrapa des del primer segon. El cercle de la derrota es va tancant, i l’angoixa cada cop és més intensa, més cruel: ara el que es trenca és el destí, s’anuncia el que serà la pèrdua suprema i majúscula de l’amor, absència que ho destrossa tot. La falta de destí, de perspectives, s’afona profundament en les nostres consciències, fins a paralitzar-nos. Veure com el nostre destí se’ns escapa és una de les nostres temors més primàries, més antropològiques. Destiny unfolded, I watched it slip away. / Excessive flash points, beyond all reach, / Solitary demands for all I’d like to keep. / Let’s take a ride out, see what we can find, / A valueless collection of hopes and past desires.
Love will tear us apart
I acabem aquesta banda sonora de la derrota amb la que és possiblement la cançó més coneguda del grup. Love will tear us apart es va enregistrar com a senzill als estudis de la BBC el mes de novembre de 1979, i es va publicar el mes de juny de 1980, escassament un mes després de suïcidi de Curtis. La tornada amb els sintetitzadors que encapçala la cançó ja forma part de la història de la música popular del segle XX. Love will tear us apart és una cançó autobiogràfica sobre Curtis, en la que reflexa el seu matrimoni fallit i posterior divorci de la seua esposa Deborah. I és que la pèrdua de l’amor, l’absència de l’amor, és sens dubte la pitjor derrota en la que pot caure l’ésser humà. L’amor ens mou, el contacte físic ens mou. Som éssers físics, que necessitem tocar i sentir per a poder viure. Necessitem estimar i que ens estimin. De fet potser sigui el propi concepte d’amor el que ens acaba separant o destrossant, tant si pensem en amors ‘nous’ que interrompen en les nostres vides, que tiben i trenquen qualsevol relació; o simplement com l’amor en si mateix, tal com l’entenem en el món occidental, pot ser un concepte massa complicat, massa tensat, com per a sobreviure’l (però amb la paradoxa vital de què tampoc podem viure sense ell). La pèrdua de l’amor tanca, doncs, aquest cercle de la derrota, que amb Joy Division esdevé virtuós i es transforma en art. You cry out in your sleep / All my failings exposed / And there’s taste in my mouth / As desperation takes hold / Just that something so good / Just can’t function no more / But love, love wil tear us apart, again.
La fi del grup es va precipitar aquell fatídic 18 de maig de 1980. Abans, però, tots els components de Joy Division van pactar que si algun dia un dels seus membres faltava, la resta de membres continuaria la seva activitat musical, però era obligat canviar el nom del grup. Començava un nou ordre. Naixien els New Order. La història continuava. I segurament ho feia d’una altra forma.
Influències
L’ombra de Joy Division és allargada. Potser diria que permanent, doncs allò que cantaven i componien són alguns dels absoluts vitals eterns que han mogut, mouen i mouran la humanitat: l’amor, la mort, l’angoixa, la falta de futur i expectatives, la pèrdua del control de les nostres vides… Així que no voldria acabar aquest petit repàs amb les seves influències. I en destacaré una que em té absolutament captivat: The Levitants. I sobretot dues cançons del seu disc de debut Enola del 2019, fosques, angoixants, però alhora intenses i vibrants, que penso que enllacen i modernitzen a la perfecció amb el llegat emocional i sentimental de Joy Division.
La primera, Kolmanskop, que agafa el títol de l’antiga ciutat colonial alemana a Namíbia, avui dia abandonada, i la fa servir com a metàfora de la derrota que significa la falta de somnis i sobre com n’és de dur viure tenint temor sempre. I belona to the grayscale / The place where nobody wants to live In my dreams there is no hope / In my dreams there is no way / Welcome home / Sade your mother in this house you have your home nobody wants to… / You choose your way. / Always being afraid.
I la segona, Adult life, on l’eix central és l’angoixa per aquesta vida adulta tan plena de preguntes sense resposta, de dubtes per tot i tothom. I també en certa part, i en conseqüència, és la història de la derrota per la pèrdua d’aquesta infantesa feliç lliure de preocupacions. Every Night / After Dark / You gave me the Answer to All my questions.
Notes
[1] La foscor del Manchester d’aquells anys no era simplement metafòrica, sinó que va esdevenir ben explícita en dos casos concrets, i que van sobrevolar en l’ambient del nord d’Anglaterra tant en als anys de la infància dels membres del grup com durant la formació del grup. Dos casos concrets de violència i abusos sexuals, barrejats amb la incompetència i/o corrupció de la policia en aquella època. Primer, els Moors Murders, quan una parella de tarats van matar uns xiquets i els van enterrar als ‘moors’, una zona de turons i camps silvestres al voltant de Manchester. Quan això va passar, Curtis tenia entre 7 i 9 anys, i segurament el deuria haver marcat de per vida ja que els pares de la zona tenien molta por i la transmetien als fills. De fet, Morrissey, també de Manchester, va escriure una cançó pel grup The Smiths sobre el fet, Suffer little children. Uns anys desprès, just quan Joy Division es va formar als finals dels 70, va sortir el cas del Yorkshire Ripper, a pocs quilòmetres de Manchester, un boig que va matar tretze dones durant uns anys fins que el van enxampar. Es va viure una mena de paranoia també durant aquests anys al nord d’Anglaterra, amb gent que no sortia de nit, dones que anaven sempre en grups, sospites de qui podia ser, desconfiances etc. És possible que amb això i els Moors Murders, sumat a un ambient de violència general (eren els anys de la pujada del grup d’ultra dreta, National Front, amb batalles campals en algunes ciutats entre ‘fatxes’ i minories ètniques i grups d’esquerra), també es va crear una mentalitat de que la societat estava abocada a una derrota moral i social. De fet, ara que busquem per les hemeroteques virtuals i les profunditats d’internet, resulta que la policia va interrogar membres de diferents grups musicals pel cas del Ripper, fins i tot els Joy Division, ja que els seus concerts de vegades coincidien en les ciutats on van tenir lloc els assassinats, per tant està clar que l’ambient de por el coneixien de prop. Els dos casos s’han quedat molt marcats en l’historia ‘socio-cultural’ del país, una mica com el cas de Charles Manson als Estats Units. D’altra banda, a partir del 1974 l’IRA va començar una onada d’atacs dins d’Anglaterra, posant bombes en centres comercials, pubs, i edificis públics a algunes de les grans ciutats angleses. Mentre va haver moltes morts en algunes ciutats, a Manchester ‘només’ va explotar una bomba petita sense causar cap víctima a l’any 1975, però hi havia en l’ambient una sensació de perill continua. Tot això s’afegeix el fracàs del Partit Laborista, l’esquerra britànica, amb el país en una crisi econòmica (i social) terrible, i l’entrada al poder de Margaret Thatcher l’any 1979, qui donaria l’estocada final a les grans ciutats del nord amb la seva recepta d’acabar amb la poca indústria que quedava, en comptes d’aplicar solucions en forma de reconversions, modernitzacions, etc.
[2] A més a més, no sabem fins a quin punt va influir en el seu caràcter però diuen que Curtis sempre va treballar de funcionari en diferents oficines com les de la seguretat social, de l’atur, etc. abans de la formació del grup. Aquestes oficines en blocs enormes de formigó (arquitectura d’inspiració soviètica, com si els haguessen dissenyats els comunistes de Warsaw…), amb passadissos infinits i munts de papers que no acaben mai, només veient els problemes de la gent cada dia, sovint sense solucions… tot això per un jove que era molt artista, intel·ligent, amb ganes de poesia, de literatura, de musica, de sortir de festa, doncs, podria ser un afegit més en la seva mirada de la vida i el to de la seva música. El sistema i les feines rutinàries també són indiscutiblement una nova derrota.
[Article publicat també a La Marfanta el dia 8 de novembre de 2020 (https://www.marfanta.com/2020/11/08/joy-division-i-la-banda-sonora-de-la-derrota-per-daniel-gil-i-brian-cutts/)]
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
