Avui, estimats lectors, explicarem breument tres ucronies ebrenques. Parlarem de tres moments cabdals de la nostra història, que si s’haguessin esdevingut d’una altra manera, avui dia les Terres de l’Ebre possiblement serien d’una altra forma… o no, no ho sabem, però sóc de de mena positiva i penso i m’imagino sempre el got ple; i crec que si, que aquestes tres ucronies haurien significat canvis disruptius a les Terres de gran abast; canvis que haurien anat units indefectiblement al desenvolupament del ferrocarril. Presentaré breument cada un dels fets històrics, per després fer un exercici d’imaginació i experimentació totalment subjectiu. Sense tots aquests fets històrics, la història de les Terres de l’Ebre hauria estat ben diferent. M’acompanyen?
La ciutat neoclàssica de Carles III
Som a finals del segle XVIII, i el llavors rei d’Espanya Carles III planeja la construcció d’un nou port, el dels Alfacs, que tindria llicència per a comerciar amb Amèrica. El 1780 el rei arriba “a un indret insòlit, deshabitat i gairebé desconegut per emprendre un projecte de construcció, habilitació i fortificació d’un port, el dels Alfacs, que havia de ser el segon port català, després del de Barcelona, amb llicència per a comerciar amb Amèrica; a més a més, es va pensar en habilitar també una connexió mitjançant un canal navegable entre aquest mateix port i el riu Ebre, el riu més cabalós de la Península Ibèrica i l’únic gran riu peninsular que desemboca a la Mediterrània. Posteriorment, ja a finals del segle XVIII durant el regnat de Carles III i amb el Conde de Floridablanca com a principal impulsor, es va decidir projectar també una nova població en aquell mateix indret que creixeria per a albergar agricultors, pescadors, obrers i comerciants i que s’havia de convertir en la “Nova i Reial Població de Sant Carles” [Tesi doctoral de Noèlia Borràs, p. 23]. És llavors quan es funda l’actual Sant Carles de la Ràpita. El projecte s’abandona el 1794, amb la mort del Rei el 1788 i també per motius tècnics, econòmics, administratius i sanitaris (era una zona amb una forta incidència del pal·ludisme). I amb el seu abandonament també es posa punt i final al que hauria pogut ser un impuls comercial sense precedents a l’Ebre. La Il·lustració va deixar a Sant Carles una sèrie d’edificis i projectes inacabats. Un llibre de Noèlia Borràs basat en la seva tèsi doctoral, i una novel·la d’Emili Rosales, en parlen abastament.
Què hauria pogut ser?
Aquí comença tot. L’any 0 de les Terres de l’Ebre. 1780. Malgrat les dificultats, la ciutat i el port que va imaginar Carles III van reeixir, gràcies a la feina excel·lent dels enginyers, i Sant Carles de la Ràpita i el seu port, el dels Alfacs, ràpidament van adquirir volada. La ciutat es dota de nobles edificis neoclàssics, i es converteix ràpidament en un centre neuràlgic de la Il·lustració, amb la creació fins i tot d’una Biblioteca Reial. El centre cultural de Sant Carles de la Ràpita suposa també un nou impuls a la cultura i la literatura catalanes, que experimenten una autèntica renaixença. A banda, el comerç amb Amèrica suposa també una font d’ingressos fenomenal, fet que enriqueix els comerciants locals, que desemboca en l’auge d’una classe burgesa benestant.
La ciutat ràpidament arriba a tenir 30.000 habitants a mitjans de segle XIX. La construcció del port dels Alfacs suposa haver de desviar el delta una mica més cap al nord, i ubicar la desembocadura per la zona de la platja de la Marquesa. El canal que uneix Amposta amb Sant Carles i el seu port significa a més un impuls extra, ja que totes les mercaderies que baixen per l’Ebre provinents de Saragossa i Tortosa -tot aquest tram és navegable- tenen ara una sortida directa al mar i amb Amèrica. A banda i banda del canal s’ubiquen tot d’indústries i serveis, que ajuden també al creixement demogràfic d’Amposta i Tortosa, que assoleixen ja els 40.000 i 60.000 habitants respectivament a tombants de segle XVIII amb el XIX. En l’àmbit de les comunicacions terrestres, la ciutat també experimenta notables millores. A la Via Reial que sortia de Madrid i arriba fins a Barcelona a través de Lleida i Igualada, se li afegeix un ramal que surt precisament de Lleida, i tot baixant resenguint l’Ebre, arriba fins a Tortosa, Amposta i Sant Carles de la Ràpita. A més, es construeix una nova Via Reial, que trenca el model radial típic dels Borbons, i que comunica Barcelona i València tot seguint la línia de la costa.
Gràcies a l’impuls del port i al ràpid creixement demogràfic i industrial de la zona, l’any 1800 s’inaugura la primera via de ferrocarril de tota la península Ibèrica, que uneix Tortosa i Sant Carles de la Ràpita i el seu port dels Alfacs (l’any 1848 ho faria la línia Barcelona-Mataró).
El ferrocarril de la Val de Zafán
La línia de ferrocarril entre La Puebla de Híjar i Alcanyís, a Terol, i Tortosa es va completar sencera l’any 1942. El primer tram va entrar en funcionament l’any 1895, entre les dues poblacions de Terol. Hi havia, però, el projecte original que havia de fer arribar aquesta línia fins al port de Sant Carles de la Ràpita, i que mai es va portar a terme. La línia es va clausurar l’any 1973, quan dos anys abans hi va haver un esfondrament d’un túnel entre les estacions d’el Pinell de Brai i Prat de Comte.
Què hauria pogut ser?
El funcionament i creixement del port dels Alfacs va impulsar la necessitat de disposar de més línies de ferrocarril que l’unissin amb moltes de Catalunya i d’Espanya. Ràpidament es va veure que aquesta línia hauria d’esdevenir la sortida natural al mar dels productes del nord-est de l’interior de la península, especialment dels provinents de Saragossa i Logronyo. L’any 1900, només 5 anys després de la inauguració del primer tram el 1895, es va completar tota la línia inicial, fins a Tortosa. La línia es va unir llavors al ferrocarril ja existent entre Tortosa i Sant Carles, i que es va inaugurar l’any 1800. L’any 1910 es finalitza l’allargament de la línia fins a Saragossa i Logronyo. El ferrocarril de l’Ebre era ja una realitat, i era la principal línia de mercaderies i passatgers de tota Espanya. A banda de les estacions en direcció nord, ja operatives, en direcció sud i des de l’estació Tortosa hi havia l’estació Tortosa-Pla de l’Estació (a Ferreries), Vinallop, Mianes, Amposta, Sant Carles i els Alfacs. L’impuls demogràfic a la zona experimentat durant el segle XVIII i XIX gràcies a la creació del port dels Alfacs fa que també la línia sigui àmpliament usada per passatgers, doncs la zona és important pol d’atracció industrial i econòmic, de serveis, comercial i cultural. També s’integra en aquesta línia l’antiga línia de Barcelona-València, quan deixa de funcionar amb la implantació del Corredor del Mediterrani a finals dels anys 90 del segle XX. Així, es crea un nou ramal que uneix Vinallop, Santa Bàrbara i Freginals. Aquestes infraestructures ferroviàries fan que es pugui iniciar l’any 1998 un servei de Rodalies gestionat pels Ferrocarrils de la Generalitat.
El carrilet de la Cava
L’11 d’agost de 1926 es va inaugurar el tram entre Tortosa i Amposta, data en què es feu el primer viatge; el 1927 es completava la línia entre Amposta i la Cava. El carrilet de la Cava era ja una realitat. Una realitat que va durar fins l’any 1968 i que va impactar fortament en moltes generacions d’ebrencs i ebrenques. Fins el seu tancament… I el seu abandonament i desmantellament de la línia.
Què hauria pogut ser?
La via no s’abandona, sinó que gràcies a l’impuls que va iniciar i proporcionar la ciutat il·lustrada de Sant Carles de la Ràpita a l’Ebre la línia es va potenciar i fins i tot ampliar. A banda de la línia principal, el mateix any 1927 es va contruir un ramal que unia Amposta, creuava l’Ebre i s’unia amb el tram de la Val de Zafán, i fins a Sant Carles de la Ràpita. Tot el tram tortosí es soterra el mateix any 1968, i des de l’estació del Carrilet al barri del Temple es crea un enllaç fins a l’estació de Tortosa, també soterrada. Aquesta línia s’integra, com la de la Val de Zafán, en un sistema de Rodalies ebrenc que gestiona FGC i que mou 1.000.000 de passatgers cada any.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
