Aquest passat estiu ha estat un estiu molt atípic, anòmal, a les Terres de l’Ebre. Bé, de fet, tot l’any està sent estrany i complicat, aquí i arreu. La pandèmia que estem vivint, encara, i que continuarem vivint durant encara força mesos, ho marca i condiciona absolutament tot, fins i tot els desplaçaments durant l’època turística. Com deia, aquest estiu del 2020 no ha estat normal… però en l’àmbit turístic ebrenc aquesta anormalitat caldria veure-la en termes positius: i és que hem estat una de les poques marques turístiques de #Catalunya que ha mantingut certs nivells d’ocupació durant els mesos d’estiu. Feu algunes cerques per can #Google, trobareu notícies a dojo (o millor per can #DuckDuckGo, que us respectaran la vostra privacitat). Aquest fet va provocar que vingués molta gent a les nostres terres, a passar-hi les vacances, però també ha fer-hi escapades puntuals. I és clar, això va tenir com a conseqüència veure molts espais significatius i emblemàtics de les nostres Terres plens a vessar com cap altre estiu. I és clar, això va comportar també viure algunes situacions com a mínim curioses, però que m’han fet pensar. I ara, amb una certa perspectiva que donen els dies, crec que és un bon moment per a posar-hi per escrit.
En l’àmbit estrictament personal i familiar, i per tant són situacions que hem viscut, en vam viure dues. La primera, i més ràpida d’explicar, és que la platja del Trabucador (els Eucaliptus, l’Aube… per als indígenes) estigués, malgrat els quilòmetres de platja, pleníssima cada dia d’agost, amb el trànsit de cotxes i l’acumulació de deixalles pertinents. La segona, però, és la que més em va impactar, i a partir de la qual desenvoluparé el títol d’aquest article. Resulta que a la família no se’ns acut res més intel·ligent que el primer diumenge d’agost escapar-nos fins les Olles d’Horta de Sant Joan en ple Parc Naturals dels Ports. Com us deureu imaginar, la impressió va ser forta: uns quants quilòmetres de cotxes aparcats a banda i banda de la pista forestal. I un cop vam poder aparcar, vam apropar-nos (sense treure cap mena de bossa ni evidentment les tovalloles) a veure com estaven les Olles: hi havia gent acampada, i a cada centímetre de pedra per inclinat que estigués era bo per a plantar el cul. Per descomptat que vam marxar immediatament d’allà i vam fer cap a #Morella. Els carrers del centre històric de #Tortosa estan menys atapeïts durant la festa del Renaixement… Després vam veure per les notícies que mitja Catalunya havia oc(k)upat tolls, basses i piscines naturals de l’altra mitja Catalunya, i que en alguns llocs fins i tot havien limitat l’aforament. Imagineu, doncs, el nivell informatiu i de coneixement de l’actualitat que gastem a casa (ep, però ens hem vist els 82 capítols de Nicky, Ricky, Dicky & Dawn, què voleu!).
Doncs bé, arran d’aquesta experiència (a voltes alguna nit encara tinc malsons i calfreds…) és que dono voltes a la pregunta del títol de l’article: caldria fer pagar per accedir al medi natural protegit? Doncs penso que si, que caldria. Potser em direu que ja paguem prou impostos, i que un percentatge ja es destina a la protecció i conservació dels espais naturals protegits. D’acord. I potser també em direu que quan ens allotgem a establiments turístics ja paguem una taxa turística, que va a parar a un Fons de Foment del Turisme, i que serviria per a “la promoció turística de Catalunya, l’impuls, preservació, foment i desenvolupament d’infraestructures turístiques”. I entenc que els parcs naturals també serien l’eufemístic infraestructures turístiques. I també estaríem d’acord. Però també convindreu amb mi que sovint tot això que paguem se’n oblida ben aviat, no hi pensem gaire i no ens toca massa la butxaca de forma immediata, i per tant, seguim usant el medi natural protegit de la mateixa forma: més o menys bé, o més o menys malament, segons es miri. Molts, no cal dir-ho, ni ens allotgem cada cap de setmana en establiments turístics, i molts només ens recordem dels impostos d’abril a juny quan ens toca barallar-nos amb els amics d’Hisenda i fer la declaració de la Renta. Molts, però, si que ens escapem el parc natural més proper a fer una rostida amb els amics i passar el diumenge mentre la canalla grimpa pels arbres, s’omple els pulmons d’aire net i es fot perduda de terra i fang. Què fem amb tota aquesta immensa majoria? Doncs personalment veuria bé que s’establís una taxa d’entrada a tot parc natural, que es posessin barreres a tots els accessos (camins, carreteres, pistes forestals, etc.) i que es fes passar per caixa a qui vulgui passar el dia en un entorn natural que la llei hagi marcat que està protegit i que cal conservar i preservar per a les generacions futures. Al Parc de Yellowstone, als Estats Units d’Amèrica, ja ho fan, però reconec que he estat incapaç de trobar cap parc natural a Catalunya o Espanya que tingui una taxa d’entrada. Sé que molts, la majoria, ja tenim cura d’aquests espais protegits, i intentem ser tant respectuosos com podem. Però també sé que una bona colla de persones no s’hi miren gens ni mica. Potser paguem justos per pecadors? Podria ser. Però podria ser la manera de que qui no té cap mena de respecte per la natura es gratés la butxaca a l’acte… i potser s’ho pensarà dos cops. I estic convençut que els qui respectem i valorem la natura no ens importaria pagar una taxa per entrar i gaudir d’entorns naturals privilegiats. En tot cas, podria ser un molt bon debat.
[Article publicat també a La Marfanta el dia 11 d’octubre de 2020 (https://www.marfanta.com/2020/10/11/caldria-fer-pagar-per-accedir-al-medi-natural-protegit/)]
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
