“Es costumbre immemorial entre los que hemos nacido en Tortosa, que al preguntarnos, por quien quiera que sea, de dónde somos, o mejor dicho, qué somos, contestamos sin vacilar: TORTOSINOS, no obstante de ser parte de la antigua Gothalania (Cataluña)… pero como la immensa mayoría de mis apreciaciones compatriotas dan inconscientemente la contestación indicada (…) me ha ocurrido la idea de apuntar (…), algunas citas históricas que, (…) son el fundamento de tan secular costumbre:
-¿De dónde es usted?– Se pregunta a un hijo de Tortosa.
-De Tortosa,– contesta el interrogado.
-¿Pero es usted catalán, valenciano o aragonés? añade el interpelante.
-No, señor,– replica aquél:– soy tortosino.”
El veterà periodista Sinesio Sabater publicava aquestes paraules a l’article ¿Por qué Tortosinos y no catalanes? al diari La Verdad un dia 4 de gener de 1900. Són, penso, la síntesi i complet resum del denominat tortosinisme, una corrent ideològica, política i social, principalment de dretes (tot i que també hi havia tortosinisme d’esquerres més integrador amb el catalanisme), i que «postulava que les Terres de l’Ebre no formaven part del món històric, polític, cultural i lingüístic català» enllaç. Emigdi Subirats, per la seva banda, el defineix com un «orgull de ser tortosins i una mena d’esperit d’autodefensa paranoic els engendrava una dèria proteccionista gairebé malaltissa que els feia veure dimonis arreu que tothora procedien de la part nord d’aquesta frontera geogràfica i dialectal que forma el Coll de Balaguer, a l’estil de «no se puede consentir que a título de catalanizadores, nos vengan de fuera a destortozinar y por ende a despañolizarnos en nuestros más caros sentimientos»; alhora que asseguraven que eren molts els ciutadans que no tenien cap vergonya a assumir públicament la seva manifesta tortosinitat, i res més que això». En qualsevol cas, el tortosinisme, nascut a la segona meitat del segle XIX, assolí la seva plenitud durant la dictadura de Primo de Rivera, entre 1923 i 1930.
Com veiem, es tractava d’un moviment essencialment localista, de defensa d’uns valors, d’unes virtuds i d’una forma de ser, i que exclou per sistema i de forma furibunda qualsevol ingerència externa i per pertorbi el correcte esdevenir de la realitat local, que posava com a una quintaessència que calia defensar; defensar de tothom, de catalans, de valencians i fins i tot dels espanyols. En general, dels bàrbars. I és que de fet, el que pot semblar que va ser una voluntat de posar en valor una ciutat per encaixar-la en una realitat major i més complexa, en realitat el que es va acabant aconseguir fou una negació dels valors que porta l’altre, el visitant, el foraster… es va bandejar poder vehicular la seva visió per copsar-la, fer-la teva i mirar d’entedre-la i així enriquir la teva societat local. Una negació en forma de defensa: defensar-te d’algú o de quelcom que possiblement no va arribar a venir mai. Una negació que va crear un xup-xup que va arrelar socialment de manera molt forta, i que encara dura avui dia. Aquesta defensa permanent i paranoica, fou, de forma gens paradoxal, la pròpia sepultura de la ciutat. En el context de l’època, segurament el tortosinisme tingué cert sentit: una ciutat que es sentí possiblement ferida, i que necessitava tornar-se a posicionar quan tothom la bandejava. El tortosinisme va arrelar llavors, i crec que part d’aquests valors i d’aquesta mentalitat continuen vius, a la recerca d’una identitat pròpia. Però amb el pas dels anys, penso, aquesta ideologia ha estat una xacra, un llast per la ciutat, que s’ha quedat encallada en el temps.
Faig aquesta reflexió arran de la lectura del Compendium III de Hansel i Gretel. En la seva introducció, Fèlix Riera i Llucià Homs parlen de l’arribada dels bàrbars, i de com aquest concepte, el dels bàrbars, actua com a un potent fre en les societats i en les ciutats, que fa que es quedin aturades, tot esperant un enemic incert. I que és precisament aquesta espera, aquest replegament, el símptoma inequívoc de la seva mort. Al lector intel·ligent no caldrà que li expliqui els vincles evidents entre la cultura del tortosinisme, la defensa davant dels bàrbars del nord del Coll de Balaguer, i una ciutat que, efectivament, s’ha quedat encallada en un temps passat que sempre fou millor, i que intenta recuperar sense saber massa ben bé com afrontar i dissenyar el seu futur. Encara pesa, i molt, «la tradició, capa rere capa de pors heretades, ens permet assegurar que serà la imaginació, una imaginació col·lectiva, de rusc, la que decideixi per nosaltres si veiem o no l’arribada dels bàrbars.». I encara més, el paper de frontera que tradicionalment ha tingut Tortosa, i en principi té quelcom de positiu en forma d’intercanvi i mestissatge, s’ha vist que ha acabat sent tot el contrari: «Les ciutats que adopten el paper de frontera, d’últim assentament entre la civilització i la barbàrie, són una «estació morta», com bé les descriu Coetzee. Es converteixen en un lloc oblidat, fins i tot pels mateixos ciutadans que han viscut en ella i que un dia van marxar.». I encara més: «La ciutat que es percep a si mateixa com a ciutat fronterera, com a última defensa del vell món davant el desconegut, és un mal que s’estén per moltes ciutats europees que reclamen alçar les seves torres de defensa davant invasors que estan a punt d’entrar. Les ciutats que assumeixen la condició de fortalesa queden atrapades en el temps amb el propòsit de protegir les seves fràgils identitats.» I és que la defensa a ultrança de la nostra identitat ens ha portat, indefectiblement en el món d’avui dia, a tenir una identitat delicada; el que cercava el tortosinisme en forma de potenciar un localisme en contraposició a la resta, ha acabat sent un llast nefast que encara dura i perdura, incrustat malgrat les generacions que han passat.
Mirar cap al passat i recrear-nos en un passat gloriós i esplendorós no és, en absolut, la millor resposta. El món d’ahir no tornarà mai més, i val més que no ho faci; però el món del demà ja ha arribat, és present, i continuar tement l’arribada d’un enemic no és la millor resposta. «La resposta a la incertesa és, sense saber-ho, ingerir petites dosis del nèctar addictiu de la malenconia, que deixa suspesos en un estat d’abstracció perpetu a aquells que les proven. L’estació morta, la fortalesa perduda en la qual el temps ha deixat de córrer, l’enclavament que només es reconeix mirant al passat, és la ciutat que, sense proposar-s’ho, molts anhelen, tement veure’s desbordats pel present.».
Ja no som aquella ciutat renaixentista esplendorosa, cultural i dinàmica; ni tampoc ja no som aquell potent centre comercial i industrial del sud on tothom anava a comprar. El present és molt més complex i ric, i mirar constantment el passat amb una llagrimeta als ulls, planyent tot allò que érem i tot allò que vam perdre, ens deixa ubicats, efectivament, en una estació morta, sense sortida; en un cul de sac que fa que totes les oportunitats ens passin pel costat sense poder-ne agafar ni tan sols una. I és que per afrontar el futur i posicionar-nos fermament cal deixar que arribin els bàrbars; que ens aportin noves idees, una nova visió, una nova forma d’entendre i percebre el món; i que lluitin amb nosaltres, al costat, per aquesta ciutat i aquestes terres, en igualtat de condicions. El foraster ho ha de deixar de ser. Ja no importa. Traiem-nos d’una vegada per totes aquests llasts que encara percebo, i pensem, entre tots, què volem ser i on volem anar.
Ben mirat, els bàrbars no van arribar a venir mai. Però també, ben mirat, potser ens ho vam acabar creient.
Article publicat també a La Marfanta el dia 15 de desembre de 2019
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
