Fredor

I arribà el moment: el primer premi del Joan Santamaria de conte de 2019. El seu subconscient se sabia guanyador, només faltaria; la seva indecent i malcarada modèstia li ho deia constantment, col·locant-lo així un esglaó més amunt que la resta de participants. Però en percebre lleument que el jurat es disposava a pronunciar el nom del guanyador, una estranya sensació d’inseguretat i d’oblit s’apoderà d’ell. I notà fred, un fred corrosiu i autoritari i intens, ben viu; un fred, però d’allò més diferent al que ell mostrava habitualment en les seues relacions socials i personals: i és que el seu n’era un d’agradable, de fred. Pura façana. Tot en ell destil·lava un perfum sumptuós i meravellós, que deixava extasiats, en ple nirvana transcendent, a tota la seva legió de fidels admiradors que el consideraven poc més que un déu menor. Ara, però, se sentia profundament sol, i sense ningú que mirés; el fred que sentien els seus ossos el transportava fins la soledat més sòrdida. Rebre premis ho havia considerat com un assumpte vital per a sobreviure; i no guanyar aquest premi -bé, no guanyar-ne cap- tan important representaria no ésser aplaudit i reconegut ja de forma definitiva per tot el món de les lletres d’aquest petit país. Per a ell seria un fracàs de magnituds enormes, desastroses; significaria una greu crisi psicològica i personal de la qual no se’n sortiria mai, sens dubte. Durant tota la seva carrera com a escriptor professional havia caminat al costat d’un abisme, i ho sabia; fins i tot li agradava. Sabia jugar amb els sentiments que mostrava cap a l’exterior, ja que s’havia forjat una imatge (sense que ell hi estigués gens en contra, val a dir) i aquesta era la imatge que venia, i venia molt. Però els seus sentiments interiors s’agitaven per tot el seu cor desitjosos d’esclatar en qualsevol moment. I per més que ho intentava, aquests era una força indomable de tal magnitud que amb prou feines no aconseguia dominar.

Mentre ressonaven per la megafonia de la sala del cèntric hotel on es feia la gala de lliurament dels premis les primeres síl·labes del treball guanyador (Am…bi…ció il·l…i…), les seues temors, els seus dubtes, sense cap mena de fonament en què recolzar-se, es dissiparen de cop. Al cap d’un moment, les lletres del seu nom (Llo…renç Cugat) van córrer alegrement -com no podia ser d’altra manera- pels llavis de la presidenta del jurat, que reia satisfeta i cofoia, i sortiren automàticament a un aire viciat pel fum de les omnipresents cigarretes que colonitzaven el menjador de l’Hotel Berenguer de Tortosa. I en acabar de dir satisfactòriament tot el nom, la gran majoria dels assistents aplaudiren amb fervor mesiànic i incontrolat el flamant guanyador. Una minoria, però, se sacrificà a aplaudir resignadament i amb desídia controlada. Ells també sabien del cert, des d’un bon començament, que en Llorenç seria el guanyador, i no s’equivocaven. Aplaudiren per educació, i en el fons també una mica per admiració. Li havien rebutjat totes i cada una de les novel·les que els presentava, implacablement. Mica en mica, l’apartaren del seu grup de selectes escollits, de l’elit literària, esnob i fatxenda, de la pàtria, d’aquells que ostenten la veritat absoluta. Però ell, sempre solitari, anava guanyant premis alhora que també un cert prestigi dins la literatura; treballava incansablement, apassionadament, com les petites formigues, i així va anar guanyant un lloc dins d’un món on les poques oportunitats que et donen s’han de conservar com un valuós tresor.

Havia de parlar. Potser allò era el que menys li agradava de la seva feina, però… L’estaven aclamant i havia de correspondre: la seva cobejança es trobava en ple apogeu. Mossegà incontroladament un tros ressec de vedella amb bolets (sopars de premis literaris, ja se sap), s’humitejà la gola amb un glop abundós de vi negre de la Terra Alta, i s’aixecà accentuant, amb precisió mecànica i accentuant fins el paroxisme cada moviment dels seus dos metres d’alçada. Estava dret, i es disposava a enfilar el passadís; a mesura que caminava amb seguretat aparent i fràgil, els constants i rítmics aplaudiments inicials es convertiren, de sobte, en un desordenat xivarri. No els mirava, ho tenia per norma cada cop que guanyava un premi. Avançava segur vers l’altar de la seua definitiva consagració, vers l’altar on hauria de pronunciar el discurs de rigor. L’únic aliat que en aquest moment tan familiar, però al mateix temps li resultava un tràngol aclaparador i anguniós pels seus excessos (ell, tan amant de la mesura i de l’ordre), era el terra, encerat amb èmfasi metòdic i exagerat, del luxós hotel del minúscul eixample tortosí. Reflectit perfectament en el dibuix quadriculat de les rajoles podia veure les cares d’admiració de cada un dels assistents mesos més tard, quan de ben segur, comprarien el seu nou llibre. Aquesta era la única felicitació individual que volia rebre; l’altra, la col·lectiva, era precisament aquesta, l’ésser premiat constantment. La seua vida era una enorme i monumental oració subordinada adverbial, i cada lletra era algun paratge concret del seu pas pel món, una vida dedicada per complet al cultiu de les lletres.

Pansidament encetà els tres esglaons que conduïen a la tarima. Els seus gestos, no obstant, semblaven concrets i precisos. Havia de mostrar, obligatòriament, un cert aire de fredor, com de displicent passivitat, com si no sabés del tot en quin món vivia. Aquest era el protocol que només ell -consensuat amb la seva agent literària, és clar- havia establert amb els seus fans. I en Llorenç ho acceptà amb resignació: estava travessant una mala època, una pèssima conjuntura, i li feien falta els calés urgentment. L’èxit fulgurant i aclaparador de la seva opera prima, en una editorial independent i molt poc coneguda comercialment parlant, va disparar l’interès d’una altra editorial important, una de les grans. I bo i imaginant el considerable augment de les seues rendes, del seu prestigi i del seu status social, fitxà sense pensar-s’ho dos cops per l’editorial gran. I a partir d’aquest moment s’esdevingué una fulgurant ascensió vers la fama: les seues novel·les eren sempre grans èxit. Les seues primeres aparicions en diaris i televisions, d’altra banda, li havien etiquetat una imatge que no era la seva i que mai més es podria treure de sobre (tot i que en cap moment s’hi encaparrà massa en aquest assumpte; potser ja li anava bé).

Arribà finalment a la taula on es disposaven, alineats sistemàticament un per un, els membres del jurat. Llançà la mà dreta a tots i cada un dels membres exultants. I de mans de la presidenta, d’ulls vidriosos per l’emoció, i que ensumà bruscament tibada per l’èxtasi, va rebre un premi més: el més cobejat de tots, la seua consagració definitiva com a contista. Era un número més en una carrera brullant i plena de fites molt importants; un treball, però, aconseguit amb la suor de les seues mans anorèxiques i amb uns ulls que demanaven a crits més hores de descans a la setmana. Ningú li havia regalat mai res, i d’això se n’enorgullia sempre. L’única cosa, i potser la més important, que li rosegava l’ànima, era que algun dia passaria a la història com a l’home que guanyà tants premis, i no per la persona que realment li hauria agradat ser, allunyada completament d’unes convencions socials que considerava estúpides i hipòcrites.

El micròfon era fred i llargarut. Premé un botó i els altaveus es queixaren amargament. Tot plegat, va pensar, resultava fàcil i fins i tot divertit. Cavil·là que, ben mirat, aquesta vida li agradava realment, que no calia autoenganyar-se més. I tot deslliurant-se de qualsevol lligam sentimental d’un passat que volia oblidar i superar, resolgué en un instant abandonar les teories del seu esperit perillosament rebel. Les aparences, remugà inaudiblement amb una barreja de frivolitat i realisme aclaparadors, són l’únic motor de la condició humana.