Des de que vaig arribar a les Terres de l’Ebre, per unes festes de la Cinta de fa ja uns quants anys, que sento insistentment un lament, una trista constatació, que sembla que estigui ja instal·lada en els gens de la nostra societat. I no parem de llepar-nos la ferida, en una manera de fer molt ebrenca, que genera grans penes que es consideren quasi veritats absolutes, però que ben mirat aporta poques solucions. Aquesta remor no és altra que la famosa diàspora ebrenca.
I què vindria a ser la diàspora ebrenca? Alguna idea me n’he fet. Vindria a ser l’emigració dels joves ebrencs, que un cop han acabat el Batxillerat, comencen la universitat (la majoria) bé a Tarragona o bé a Barcelona… i passen els anys, i ja no tornen a les Terres. Allà hi desenvolupen els seus estudis, aconsegueixen treball, teixeixen les seves xarxes socials, fan les seues famílies, tenen canalla… I s’hi queden per sempre més. No tinc xifres d’aquesta diàspora, però estic segur que quasi totes les famílies ebrenques tenen algun membre que se n’ha hagut d’anar.
A veure, és un tema delicat, i cada cas és un món; les seues circumstàncies són absolutament úniques, i segur que tothom haurà acabat prenent les decisions que haurà cregut millors per al seu cas, i no es poden en cap cas criticar. Però penso que ens convé passar del lament generalitzat a l’acció individual, per, si més no, intentar frenar aquest lent i incessant degoteig de persones, d’experiències i de capacitats que marxen. Recordeu que jo també he hagut de deixar la meua terra, però els qui em coneixeu sabeu que mai me n’he penedit, i que a l’Ebre he trobat i he tingut les millors dones que m’han acabat definint com a persona. En aquest article no parlaré en cap cas de les accions diguem-ne més institucionals, com podrien ser la reactivació econòmica, doncs penso que són accions que se’ns escapen fora de l’àmbit de la nostra llibertat d’actuació individual i única com a individus adults.
I quines accions individuals podem fer? Doncs se me n’acuden tres. La primera, aprofitar i explotar al màxim tot allò que tenim. Tenim poc, doncs sí. Però si no ho usem, encara tindrem menys. I cal aprofitar les comunicacions amb transport públic que tenim. El tren i els autobusos ens connecten amb Tarragona i Barcelona amb uns 10 viatges per sentit. I properament, si no vaig errat, seran 12 freqüències diàries per sentit que tindrem amb Barcelona quan s’obri el Corredor del Mediterrani (el debat sobre si són les millors o no ja és assumpte d’un altre article). I moltes d’elles ens permetran ser a Barcelona en menys de dues hores. I aquest temps ja és una xifra competitiva com per a pensar en fer-ho tots els dies. Plantejar-se un “daily commuting” seria la primera acció a tenir present per evitar la diàspora, sempre que els horaris laborals i dels mitjans de transport ens ho permetin. La segona acció que podem fer: demanar teletreball. Si la nostra feina ens ho permet, i tenim la seu fora de les Terres de l’Ebre, podem plantejar a la nostra empresa que ens permeti fer teletreball uns dies a la setmana: per exemple, poden ser 2 dies presencials i 3 en modalitat de teletreball. Les empreses cada cop s’hi posen millor, i actualment hi ha mecanismes que permeten un control del treball de forma remota.
L’Eduard, de la Sénia, ja ho està fent. Coincideixo amb ell els dimecres al matí al primer tren, quan puja a Barcelona, i torna el dijous a la tarda. I una última acció, la més simple i radical de totes: tornar. La Cinta, el Martí i l’Ernest, i les seves famílies, han tornat. Ebrencs a la diàspora que van decidir tornar, perquè van poder-ho fer, i no s’ho van pensar dues vegades. Quan van trobar una oportunitat per a tornar, la van agafar al vol, i ara el patrimoni humà ebrenc és una mica millor. Ells ho han fet. Tothom, si pogués, ho faria? Renunciaríem a millors sous, millors perspectives laborals, més opcions d’oci i lleure, millors comunicacions, etc.? Els nostres actes tot sovint ens defineixen, també per les nostres renúncies, i això en el fons ens fa ser millor persones. Volem renunciar a tot allò que hem aconseguit fora de les Terres, i tornar a les arrels?
En efecte, cap de les accions és fàcil. I sempre hi ha la realitat personal i intransferible de cadascú, que condiciona i molt el que hom pot acabar fent. Perquè ni quedar-se és fàcil, ni tampoc ho és marxar i lamentar-se constantment d’haver-ho fet, i voler tornar i no poder-ho fer. Psicològicament totes dues cremen, i molt. Però crec que hem de ser conseqüents amb els nostres actes, i tenir la consciència ben tranquil·la d’haver fet tot allò que podíem haver fet. I sovint des de la incomoditat.
[Article publicat també a La Marfanta el dia 29 de setembre de 2019 (https://www.marfanta.com/2019/09/29/el-greu-lament-de-la-diaspora-ebrenca-per-daniel-gil/)]
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
