Un dels fonaments principals de tota biblioteca és al seva condició intrínseca de perdurabilitat. Una biblioteca neix per a quedar-se, per a perdurar en el temps. És condició sine qua non. La mateixa filosofia profunda, la mateixa raó de ser de la biblioteca porta escrita aquesta forta voluntat de permanència. És quelcom en què tots els professionals hi creiem i en donem exemple; ningú posa en dubte aquesta voluntat. I no seré jo qui ho faci ara, perquè senzillament hi crec fermament. I en aquesta voluntat és on sovint ens posicionem tot reclamant que som indispensables. I és un motiu de pes, sens dubte. Però en els temps incerts, ràpids i líquids que ens ha tocat viure, crec que no és, o no hauria de ser la raó de més pes, ni tampoc la única.
La liquiditat vehicula també una nova forma de permanència, que podríem anomenar permanència efímera. Altres disciplines ja experimenten amb èxit amb allò efímer, com l’arquitectura mateixa, on gaudeix d’una excel·lent reputació. Per què no experimentar també amb biblioteques efímeres? No es tractaria de crear biblioteques precàries, ni de generar xiringuitos sense més. No. El nivell de qualitat hauria de ser exactament el mateix, és a dir, el màxim. Allò efímer no ha de fer perdre l’excel·lència, ni tampoc la dotació econòmica necessària, i encara menys el personal tècnic qualificat necessari. I darrera de les biblioteques efímeres, com penso que hi ha també darrera de l’arquitectura efímera, no hi ha cap voluntat hedonista, ni de despreocupació, ni de viure el moment en un carpe diem bibliotecari… no hi ha res d’això. Hi ha, això si, una necessitat de resoldre problemes puntuals i temporals a un determinat grup de persones. I quan aquesta necessitat ja s’ha cobert o s’ha resolt, es fa innecessari mantenir aquesta instal·lació. Es desmunta. Seria un drama muntar i desmuntar biblioteques, per posem el cas, un mes de vida? Bé, caldria mirar cas per cas, però penso que no, sempre i quan aquella biblioteca hagi resolt de forma excel·lent les necessitats informatives per a les quals va ser creada.
Evidentment no parlo de crear biblioteques efímeres sense més, ni de desmuntar l’actual sistema bibliotecari. És, simplement, afegir una variable més en l’engranatge bibliotecari, i que doni una alternativa diferent a les experiència efímeres que ja es porten a terme, basades però en la temporalitat i la ubicació física dels usuaris (biblioplatges, bibliopiscines, etc.), i no en les necessitats informatives, que són per definició atemporals i ubiqües. La clau de volta a tot plegat és com compatibilitzar de forma harmònica i efectiva aquesta necessitat de permanència, amb la necessitat de donar una resposta coherent i professional al món efímer que ens envolta.
