Ens cal repensar de forma radical i disruptiva el nostre futur professional, i el dels nostres edificis de biblioteques. I no es tracta d’introduir petites millores, o de fer alguna cosa nova per a què res no canviï. No. Això ja no serveix. Tot i l’èxit evident i reconegut del model actual de biblioteca, la realitat social, econòmica i cultural s’imposa com una llosa pesada; i aquesta realitat imposa, vol i necessita un canvi sistèmic, una nova manera de fer i pensar les biblioteques (de tot tipus, no només públiques). És a dir, allò que hem fet i planificat durant els últims 30 anys, avui dia, ja no serveix. Em pregunto si caldria fer un nou Mapa de Lectura. I em pregunto també si una Biblioteca de la magnitud i les dimensions de la nova Biblioteca Pública de Birmingham és aplicable en el nostre entorn i ecosistema social i cultural; i fins i tot si seria recomanable construir-la. I tinc seriosos dubtes sobre en quin sentit respondre, tot i que la meva intuïció em fa pensar que no.
Crec que els moviments d’usos dels edificis culturals que són les biblioteques s’encaminen cap a una (inter)relació entre usuari/biblioteca cada cop més virtualitzada, a distància. I dins d’aquest nou entorn, cap a un estat permanent de mobilitat i liquiditat, d’absoluta ubiqüitat. Els fons, ara digitalitzats, desapareixen del paisatge bibliotecari. En aquest sentit, aposto per implementar una reducció notable de l’espai bibliotecari, en unitats més petites, més flexibles, dinàmiques, eficaçes, sostenibles, independents i fàcilment operatives. Ja no cal la “gran biblioteca central”. Imagino més aviat una xarxa de petits nodes escampats pel territori (per la ciutat), que ofereixen una relació més propera amb els usuaris. La presencialitat continuarà essent necessària i imprescindible, no ens enganyem; però aquesta requereix ara noves formes que s’allunyen de les magnituds grans. Biblioteques a escala personal. Imagino aquests nodes com a punts d’intercanvi social a petita escala (la gran zona d’intercanvi social és i ha de ser el carrer, la plaça), amb una mínima col·lecció impresa, uns quants dispositius d’accés a internet (ordinadors, portàtiles, tauletes, etc…), i sobretot, amb la màxima connectivitat possible en forma de xarxes wi-fi. I la resta de l’espai estaria destinat a acollir activitats de tota mena a petita escala, properes, i amb un interès evident per a una comunitat d’usuaris possible i necessàriament inferior als estàndards amb els quals ens movem avui dia. Potser en la reducció i en l’apropament a escala de cada persona individual, estigui la clau de la nostra supervivència.
És el que penso. Aquesta opinió pot ser tan vàlida o tan estúpida com qualsevol altra. Puc o no estar equivocat; no ho sé. Però el que si que penso és que cal ser agosarats i pensar en allò nou, en un futur diferent. Ens hi hem de posar tots junts, plegats. Tot el col·lectiu. I és imprescindible que tots els actors implicats en la planificació, el disseny i la gestió dels edificis bibliotecaris pensin un nou demà, i que ens assentem plegats a pensar-lo i escriure’l. Cal que experimentem, i cal que ens equivoquem. Però cal fer-ho. La no acció seria la nostra mort.
