L’espai bibliotecari s’ha transformat i es continuarà transformant. És potser l’edifici urbà que més ha canviat, però em pregunto si els mateixos bibliotecaris han canviat tant i estan sent capaços de transformar-se al mateix ritme. Potser els bibliotecaris ens estem quedant sense el nostre espai icònic i mental, sense la nostra seguretat feta a base de segles de prestatges plens de llibres. Hem deixat ja de ser bibliotecaris de paper per a convertir-nos en bibliotecaris de…
No sé en què ens convertirem. El que si que sé és que la relació entre professió i espai, espai i professió, és en el cas dels bibliotecaris, molt intensa i amb una identificació quasi total. I aquesta identificació s’està esquerdant, s’està trencant, i provocant potser una nova crisi d’identitat en grans sectors de la nostra professió. Si el meu espai canvia, si el lloc que m’envolta i on feia una sèrie d’accions ja no és mateix, s’ha transformat i s’ha perdut el vincle entre treball i espai, també es perd en conseqüència la relació entre professió i espai. Llavors, la professió perd part del sentit que la definia i li donava contingut. Què queda quan l’entorn que ens identifica es transforma de forma tan radical? Perdem els bibliotecaris sentit de ser?
Potser perdrem sentit de ser en un sentit tradicional, però guanyarem un nou sentit de fer transformador, innovador, col·laboratiu i social. Els nous espais bibliotecaris probablement no ajudaran a què siguem més bibliotecaris, tot fent que el centre d’atenció sigui la professió mateixa darrera del taulell. No. Els nous espais bibliotecaris, segur, permetran i facilitaran un nou sentit de fer, ja que a les biblioteques s’hi desenvoluparan coses, s’hi faran coses, s’hi farà la comunitat, s’hi faran persones… s’hi farà vida. Ja no haurem de ser tot allò que hem sigut; haurem de saber fer tot allò que encara queda per fer.
