Vivim temps d’acceleració. Ja no hi ha crisi… El moment històric que ens ha tocat viure ja ha mutat en una cosa nova, en alguna cosa diferent, i la realitat que ens depara en un futur pròxim no difereix gaire de la realitat que vivim avui en dia. I les biblioteques s’han transformat de forma radical, i ha estat una mutació d’èxit indiscutible. Però hauran continuar aquest procés cap a unitats més petites, més properes, més flexibles… i més personals. En l’article anterior vaig tenir la sensació que em vaig deixar coses per explicar, que eren pensaments amb cert ordre, en veu alta, però incomplets. Mirem ara de continuar amb l’argumentació.
Els actuals edificis de les biblioteques són perfectes exemples d’espais públics oberts, i massivament usats pels seus usuaris, i també per la ciutadania en general. Però no deixen de ser, en el fons, un tercer espai, una zona de transició amable entre l’espai privat de les nostres llars, i l’espai públic i de vegades salvatge de la ciutat, dels seus carrers i les seves places. Desenvolupem -hi activitats públiques, socials i col · lectives, però amb la protecció que ens proporcionen uns límits ben clars i definits. Però el món que ens envolta no és ni clar, ni definit, ni precís. Més aviat tot el contrari. La desmaterialització a la qual feia referència s’ha d’entendre com una descomposició líquida de l’ edifici de la biblioteca. Aquesta ha de deixar de ser un gran embassament ple d’aigua, protegit i estable, ben sustentat i en el qual un pot fer gairebé de tot… per esdevenir petites basses, a peu de carrer, efímeres i temporals, com aquelles en què qualsevol nen gaudeix del simple i proper.
Els bibliotecaris ja fa temps que tenim una identitat líquida, poc definida i en constant evolució. Ara és el torn de l’edifici, que ha d’adoptar aquest estat de liquiditat permanent que li permeti colonitzar i estar present de manera eficient als carrers, a les places de les nostres ciutats, al cor real de l’espai públic col·lectiu, per ser de manera efectiva espai públic, i no simplement un espai de transició. Que no és poc, però que cal superar.
