El nostre model català de planificació i desenvolupament territorial en l’àmbit de les biblioteques públiques ens ha permès disposar i gaudir d’una xarxa potent d’equipaments, estesa per tota Catalunya. Unes normes clares i uns estàndards precisos han facilitat molts cops la feina, i han agilitzat els processos i la concepció i el disseny dels edificis. Evidentment, com en tot, hi ha matisos, escales de grisos… però penso que en línies generals, això és així. Ens podríem arriscar a dir que hi ha hagut política del cafè per a tots? I bé, ara que ja estem a taula… ara, què? Fa uns dies va venir en Sergio Dogliani a Tortosa, a fer una master class (a la què vaig poder assistir) sobre els Idea Store, un nou concepte de biblioteca que ha impulsat al barri londinenc de Tower Hamlets. Dogliani explicava, en línies generals, que per a poder tirar endavant aquest projecte es va donar la circumstància de ser en el moment precís en el lloc adient. Vaja, es va caçar una oportunitat: un barri degradat, amb un baixíssim ús i una pèssima consideració de la biblioteca, forta immigració, delinqüència… Un repte difícil; però resolt. Avui, els Idea Store són un referent mundial sobre nous conceptes de biblioteca, noves formes d’ús i nous camins en el desenvolupament de les nostres tasques.
A on vull arribar? Bé, només em pregunto si seria possible fer néixer un projecte similar a casa nostra, un Idea Store català. Què cal fer per a superar el cafè per a tothom? Som, serem, capaços d’introduir un element novedós al sistema, i desenvolupar a partir d’aquí un canvi en la concepció de les nostres biblioteques? Sens dubte sóc de la opinió que a la llarga caldrà canviar la política bibliotecària del país, i adreçar-la cap al model dels Idea Store o similars. Crec que ara és el moment, ara és la nostra oportunitat, i que cal potser avançar-se als esdeveniments, dibuixar el nostre futur. Però, podrem fer-ho? Dogliani parlava sobre els canvis: principalment, la marca, el nom comercial… però també d’altres: canvis en l’estructura organitzativa, contractació de personal, atenció a l’usuari, usos dels espais, horaris, etc. Si, hi ha hagut canvis, i aquests han suposat l’èxit del projecte. Però dissortadament penso que a Londres (i als països anglosaxons) es parteix d’un avantatge que aquí, penso,encara no tenim; o no la tenim tan accentuada: en podriem dir una maduresa cívica i comunitària, de tota la societat en general. La percepció i el sentiment plenament interioritzat de què els equipaments públics (i les biblioteques en concret) són teus, són nostres, i per tant, cal treure’n tot el suc possible, des de tots els àmbits imaginables. Potser és qüestió de recorregut, de què passin anys, i de què el nostre comportament i la nostra mentalitat social i participativa creixi suficientment. Però penso, no obstant, que hem posat uns excel·lents fonaments per a poder tenir un model similar aquí: uns fonaments basats en una potent i ferma xarxa de biblioteques (de tota mena), i basats també en uns professionals altament capacitats i adaptats al canvi i capaços de caminar per noves vies.
