Aquests dies a casa estem canviant armaris, fent lloc per als nous records i les noves experiències que viurem amb l’acollida del xiquet saharaui, de l’Aljumini, i que de ben segur ens canviarà en positiu i de la qual confiem que tots sortirem guanyant. Personalment, espero aprendre d’ell moltes coses. Però vaja, no és de l’acolliment del què vull parlar ara i aquí (que per això ja hi ha un blog específic), sinó de les sensacions que he tingut tot fent neteja no només d’armaris, sinó també (especialment) de documents i paparassa que he anat acumulant amb el temps (i que acumulo i acumularé, per descomptat…).
I pensava en una certa ecologia de la informació personal. Pensava en què sovint, o pràcticament sempre, acumulem papers, informació, dades… memòria i records, i ho fem sempre en algún format físic. Tot això forma part de la nostra vida, de la nostra història, i ho necessitem tocar, sentir, veure. Ben poques coses passen al territori mental del nostre vagatge, a allò que podem explicar sense necessitat de tenir cap suport, amb la simple però poderosa força de la nostra memòria i les nostres vivències emmagatzemades al nostre cap. Som fràgils, fugaços, sabem de los nostres debilitats en aquest sentit, i ens protegim contra l’oblit d’aquesta forma: acumulant, en molts casos sense ordre; i en molts casos, també, segurament sense necessitat. Aquests dies pensava, i em preguntava, per exemple, si cal guardar documents… o si per el contrari, tirar-los, i tenir clar i saber a on caldria anar-los a buscar en cas de necessitat. Òbviament, hi ha excepcions: no tiraré un escriptura d’un pis, posem per cas. Vivim en un just in case permanent, que fa que la nostra informació personal sovint creixi desordenadament… Podriem passar a un just in time, i tenir certs documents només quan ens facin falta? Penso que això ens fa molta temor…
Personalment aquests dies he llençat moltes coses; destruïdes. Moltes, moltíssimes, eren absolutament innecessàries; pura propaganda, pobres abres convertits en paper. Algunes, les més importants, quedaran en el record, o senzillament, sé que les puc trobar a qualsevol altre lloc, o ja està fixada en un altre document. Informació passada, reflex d’un temps, que no es perd, sinó que es reiventa i reneix en una altra forma. La informació canvia, nosaltres canviem, i les nostres necessitats informatives també. Per què a guardar, doncs, informació passada si ja no se’n fa cap ús? Elimina-la i crea-la de nou adaptada a la teua nova realitat. No elimino el record, que perdura i resta latent, sinó que re-crearé la seva informació d’un manera potser més ecològica per a mi.
