A les Terres de l’Ebre estem molt acostumats a desplaçar-nos al poble del costat per anar a treballar. Agafem el cotxe, i normalment, a tot estirar en mitja hora hem arribat a la feina. I és que som un territori rural, amb poca població i a més, dispersa, i amb només dues ciutats mínimament potents (Tortosa i Amposta), capaces d’estirar l’economia ebrenca. I hom sovint s’ha de buscar les garrofes fora del poble per a posar el seu granet de sorra a la seva respectiva economia familiar. Així doncs, veiem normal agafar el cotxe i desplaçar-se a treballar; és la nostra rutina i la tenim molt interioritzada. No passa res per anar al poble del costat, o anar C-12 amunt i avall entre Móra d’Ebre, Gandesa i les abans esmentades Tortosa i Amposta. Forma part de la rutina laboral ebrenca.
Però desenganyem-nos: cada cop serà més estrany tenir el privilegi de viure i treballar a la mateixa localitat. I en un territori com el nostre, aquesta sentència (real i feridora per a molts) es manifesta en tota la seva cruesa i intensitat. No, aquest ja no és el present, i encara menys serà el futur laboral que ens espera. Cal que canviem de mentalitat, de visió, de marc mental, i que entenguem d’una vegada per totes que per a trobar feina i poder treballar haurem de fer molts quilòmetres al dia, molts cops centenars de quilòmetres, per a trobar una feina que encaixi amb la nostra formació acadèmica; i poder tornar a casa a la tarda. L’economia ebrenca no dóna per a tothom; és així. I en aquest escenari (nou per a natros però que ja fa temps que és així a molts punts d’Europa, investigueu sinó sobre els famosos commuters…) hi té un paper indispensable i nuclear el tren. De fet el tren és la clau de volta de moltes coses, i de molts dels mals que ens afecten com a societat.
Des de novembre del 2015 que treballo a la Biblioteca del Seminari Conciliar de Barcelona. I des de llavors, que vaig i vinc tots els dies. Sí, tots els dies, entre les estacions de l’Aldea i la de Passeig de Gràcia. Sí, repeteixo, tots els dies. Ja m’imagino les cares de sorpresa de molts dels qui estigueu llegint ara aquest article. I abans que molts us feu la pregunta inevitable, us la responc jo: sí, és possible. Es pot fer. Amb molt d’esforç es pot fer. A més, tot i que extrems, tinc uns horaris que em permeten matinar molt, i poder arribar a l’hora de sopar a casa, pels volts de les 21h. Els divendres a la tarda arribo a casa que són les 18h tocades. Pel cap baix, em passo unes 15 hores fora de casa. Els horaris que tinc, doncs, m’ho permeten fer. Molts em pregunten si val la pena, si compensa… i els dic que sí, que compensa, i molt. És clar que hi ha peatges que estic pagant, el principal dels quals és la família, la dona i les xiquetes, que no les puc veure i gaudir tant com voldria.
Però després hi ha les conviccions pròpies, que són més fortes i són les que me fan seguir endavant; i en són unes quantes: la primera, que m’apassiona la meva feina, la meva professió i la biblioteca on treballo, i per tant, no m’importa fer aquest esforç. La segona, que volem (la dona i jo) que les xiquetes puguin crèixer, relacionar-se i estudiar (com a mínim fins el batxillerat) en un entorn amb molta qualitat de vida, sense massificacions i on la qualitat mediambiental és molt alta. La tercera, doncs que crec profundament en les Terres de l’Ebre i en el seu potencial humà, i que amb la meva petita acció intento no contribuir a la fuga de talent del territori, no vull ser una persona més que marxa (juntament amb la seva família) i que contribueix a l’empobriment demogràfic de l’Ebre, però també hi posa de la seva banda en l’empobriment cultural, social i de pensament i crítica de les nostres comarques. No vull emetre accions negatives: no vull ser aquell que contribueix a la tan lamentada diàspora ebrenca, i que no fa més que llepar-se la ferida compungit però no hi posa de la seva part, i espera que d’altres resolguin aquesta ferida demogràfica que continua gotejant. La quarta, doncs que crec que si no usem intensivament les infraestructures de comunicació que tenim a l’Ebre, aquestes acabaran desapareixent. Cal defensar-les, i quina millor defensa de les mateixes hi ha que usar-les, reivindicar-les i voler-ne la seva millora. Patir-les i perdre moltes hores, també; però saber que només així podrem ser conseqüents amb el nostre discurs. I l’última, és potser quelcom d’ingenu, però vull creure que potser serveixo d’inspiració per a d’altres persones que estimen el nostre territori, que no en volen marxar, que es volen quedar i viure-hi, però al mateix temps volen treballar i tirar endavant ells i les seves famílies. El tren facilita les comunicacions, però també ajuda a fixar les persones a un determinat territori.
Article publicat originalment a La Marfanta el 15 de setembre de 2019
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
