TRANSLACIÓ (10)

10 Capítol: Desobediència d’arrel:

Llavor (I PART)

Surto del cotxe. Quan entro a casa, m’assec i engego la televisió. Deixo la carpeta damunt la taula.

Salt enrere:

—Estàs molt callat avui—em diu el meu company mentre obre una bossa d’anacards.

—Estic enfeinat… —li dic sense mirar-lo.

És mentida. No estic enfeinat. Penso en tot el que em va passar l’altre dia. Aquesta nit no he dormit. Ni un minut! Tot se m’ha girat del revés: cares, veus, paisatges…

Avui dubto. Ara dubto.

I si no van de farol? I si el que saben és real? Necessito una prova. Una.

M’aixeco de la cadira.

Li dic al company:

—Ara torno! Necessito estirar una mica les cames…

—Cap problema, vés… no em mouré d’aquí.

Em mira i es posa un grapat d’anacards a la boca.

—Vigilo que cap anacard rebel s’escapi— em diu mastegant.

Surto per la porta més ràpid que el vent. Per què m’ho diu això? Sap alguna cosa? En sentir la paraula “rebel” em trasbalsa.

En Josep és de la broma, d’acudits dolents fora de lloc i en moments tensos, però bon company, mai et falla.

Li vaig explicar aquell dia sobre la trobada de la caça del conill i res més. Recordo que em va comentar que coneix el cosí d’en Neró?

Estic paranoic.

—Peus de plom, Adam—em dic a mi mateix pel meu nom.

Passo de llarg el lavabo. Baixo disset esglaons.

Entro per la porta just darrere d’un dron. Sóc dins del magatzem d’arxiu.

Prestatgeries amb caixes etiquetades que contenen llapis de memòria i papers barrejats.

Miro cap el lateral on veig un munt de contenidors plens. Venen de la planta dels enginyers.

Tres drons traginen i col·loquen tota la documentació al seu lloc. M’apropo i començo a remenar.

Un dron ve directament cap a mi, i faig caure totes les caixes que s’obren. Queda tot escampat per terra, tant en format digital com en paper.

—Busco una carpeta del meu departament —dic mentre m’assenyalo la identificació: una placa negra que duc a la solapa.

La miro i m’estiro la roba i veig que el dron l’ha identificat, però no parpelleja de color blau. Faig cara de circumstàncies, la placa sempre m’ha funcionat.

El dron torna a identificar i l’actualitza. De sobte, surt reflectit el meu número d’identificació.

—Busco els Models 115… potser no els vaig guardar dins l’ordinador… —li dic al dron.

El dron recopila la informació.

Imprimeix un tiquet que surt per una ranura. L’agafo al vol.

Ha colat com excusa.

—Fila M- Prestatgeria 12 – Secció 03 (FM-P12-S03) —llegeixo el tiquet en veu alta.

Són dels primers drons fabricats quan es va obrir la seu de l’empresa Defensa Espai Sistema Inc., ara, els més bàsics en funcions, abans pioners.

De fet, no sé ni perquè tenim aquest arxiu; quasi ningú ve a buscar-hi res.

Els drons comencen a recollir les caixes del terra. Em perdo conscientment per fileres de prestatgeries.

M’ajupo i busco. Encara no sé el què. M’aturo davant d’una capsa. Totes són de color marró kraft i blanques, menys aquesta, que té un color groguenc i format diferents. Està identificada com a S.P.M..

L’obro i li dono una ullada ràpida. Dins, hi trobo una còpia d’un contracte i, grapat al seu darrere, un sobre amb un segell estampat on hi diu «confidencialitat».

Un plec de papers; gràfics, càlculs, plànols d’emplaçaments, seccions transversals… per mi, tot és inintel·ligible.

Arreplego el que puc. No m’atreveixo a més.

El dron s’acosta com un llamp. Corro cap a la prestatgeria de la filera impresa del tiquet i dic, en veu alta i convincent:

—He mirat malament el número. Ja està, la tinc.

M’acosto la carpeta contra al pit.

A l’hora de marxar de la feina, passo pel lavabo. I ho faig, sí, com a les pel·lícules. Llanço la carpeta per una finestreta, perquè no se m’acut cap altra idea més enginyosa.

Queda entremig uns esbarzers, a la part del darrere de l’edifici, just al costat d’una carretera poc transitada.

10 Capítol: Desobediència d’arrel:

Brot (II PART)

Sense pensar-m’ho gaire, tanco la televisió, agafo la carpeta del damunt de la taula i surto de casa.

Arribo just a l’amagatall i m’hi llanço de cap dins del forat. Mentre camino pel túnel, penso: segur que em quedo sense feina. M’han gravat per tots els cantons. No hi ha retorn.

El trajecte se’m fa més llarg que l’altre dia. Pujo les escales i miro cap enlaire; claror del cel, amb dos núvols. De postal. Surto i veig la casa al fons.

Avui no hi ha ningú a l’entrada, però la porta està mig oberta. Entro i me’n trobo uns quants. Es fa un silenci. Noto tensió a l’ambient.

—Has tornat? Benvingut al cau, conill —sento que em diu algú amb veu baixa mentre remena uns cables.

Deixo caure la carpeta amb el sobre de «confidencialitat» damunt de la taula.

En un costat, hi ha una peixera gran de vidre plena de caniques. Feia temps que no en veia. Molts objectes del nostre passat són prohibitius pel seu elevat cost.

En Neró em mira, intueix què penso i em diu:

—És la nostra caixa de resistència.

—He llegit el contracte. És abusiu. No sé qui és el vostre company que sura per dalt, però l’han ben enganyat.

—És la meva germana, Clàudia —em diu Neró, molt seriós.

Ara començo a lligar caps, penso per mi mateix.

—Tenim interceptat aquest missatge amb una veu robotitzada que surt d’una carcassa el·líptica: «Perdona’m germà».

— I com sabeu que és d’ella? Són centenars de persones—pregunto.

— El dron CloudEX23 té gravades algunes imatges del dia de l’enlairament de la flota. Però el número d’identificació no l’aconseguíem veure, tampoc sabíem…— em diu l’Enric.

En Neró l’ interromp i m’aclareix:

—Hem contactat amb un noi que ha «aconseguit» una llista— em fa el gest amb els dits de posat entre cometes i m’assenyala la peixera.

Penso: Paguen amb caniques la informació. No és estrany. Jo en el seu moment també vaig intercanviar la sang del conill. Hi ha gent per tot.

—Hi surt la relació dels noms amb el número corresponent de la nau. El missatge prové de la 4819 i la tripulant és la Clàudia.

Tots fan una ullada a la documentació.

L’Enric s’emporta els plànols cap a la seva taula.

En Neró agafa els gràfics.

L’altre em pregunta:

—Puc? No ens hem presentat, sóc en Joan. Penso: el que m’insulta cada vegada que em veu, ja té nom, Joan, es diu.

S’emporta el contracte, obre l’ordinador portàtil i s’asseu a una butaca en un raconet de la sala, al davant de la finestra.

Em quedo palplantat, amb la mirada perduda. Aquests van per feina. La veritat, tampoc puc ajudar gaire més.

No m’ho puc treure del cap: he robat a l’empresa. Ni gràcies, ni res. És clar, sóc el conill.

—Estàs bé? Saps que tots els que som aquí, també hem fet el mateix que tu? I en som uns quants més! —em diu l’Enric, mentre a en Neró se li escapa una rialla nerviosa.

De sobte, se sent un soroll fortíssim.

Un ocell ha xocat contra el vidre de la finestra del davant i cau desplomat.

—Espero que no sigui un mal presagi —em dic per mi mateix, sorprès de pensar-ho.

Es miren tots tres; s’aixequen, em passen pel costat com si no hi fos i surten a fora. Des de dins de la sala, tot sol, miro l’escena.

En Joan s’ajup, agafa l’ocell suaument i el mostra.

—És un gaig —diu, i els hi fa que no amb el cap.

El vidre està tacat de sang. Del mateix color que la tinta del segell «confidencialitat».