L’anonimat als grups de recuperació de dotze passes és com el dilema del presoner, en teoria, però com funciona realment?, es compleix estrictament?
Als grups de recuperació de dotze passes existeix hi ha una màxima que diu: ‘El que aquí escoltis, aquí es queda’. La funció d’aquesta màxima és garantir un entorn segur i anònim a on compartir experiències entre companys de #recuperació que, en un altre àmbit, seríem incapaços de compartir per por al que pensarien els altres. Entre companys que han viscut experiències similars, no hi ha res que ens espanti o sorprengui. S’espera que els companys no comentaran les experiències dels companys fora del grup, i encara menys, que identificaran als companys.
El dilema del presoner és un joc en què els dos participants poden #cooperar o trair-se, l’opció que escullis té un benefici o pèrdua, segons l’opció escollida per l’altre participant. Cada participant no coneix l’opció escollida per l’altre. L’opció guanyadora és trair i que el teu company cooperi i l’opció més perjudicial és trair-se tots dos. En cas de cooperar tots dos, el perjudici és, per tots dos, el més petit possible. En la formulació clàssica d’aquest problema l’estratègia dominant és la #traïció.
Tenim, aleshores, que l’anonimat és un dilema del presoner; en el “millor” dels casos, si traïm al grup explicant experiències i identificant persones, podem guanyar uns minuts d’atenció a l’entorn social a on ens movem sense ser penalitzats, car ningú dins el grup pot saber que l’estic traint, i així seguir gaudint d’un entorn segur a on recuperar-me. En el “pitjor”, si cooperem no serem el centre d’atenció del nostre cercle, sense tenir la seguretat que altres no ho han fet i sense tenir la seguretat que l’entorn és segur.
Hi ha una variable important en el dilema del presoner, la repetició. En el nostre cas, no seria el mateix un grup que es reuneix una sola vegada, que un grup habitual amb els mateixos participants. En tornejos en què programaris amb diferents estratègies s’enfronten, l’opció guanyadora en cas d’un sol enfrontament és la traïció, en el cas de diversos enfrontaments entre els mateixos participants l’estratègia guanyadora és la cooperació.
Després d’aquesta llarga, però necessària, introducció, passo al que m’interessa explicar: funciona a la pràctica?
En el cas dels grups de recuperació es compleix la premissa que dins un grup estable amb els mateixos participants l’#estratègia guanyadora és col·laborar. En uns quants anys d’assistència mai he sentit a parlar d’un grup desfet per la manca de confiança entre els seus membres sobre el seu espai anònim. En el meu cas personal, he utilitzat històries escoltades al meu grup habitual per ajudar, a altres persones de fora del grup, a entendre algunes dificultats de la seva vida, sempre sense donar la més petita informació innecessària, molt menys identificant a ningú. Fins i tot en grups en què no soc habitual m’he trobat amb cares conegudes i la meva parella no n’ha conegut la identitat. Podria guanyar l’atenció del meu entorn social explicant a qui he vist i que ha explicat, però, a més de la meva objecció moral, no m’interessa, prefereixo col·laborar a mantenir un entorn segur i anònim a on jo recuperar-me. Tinc la confiança que els altres membres es comporten de la mateixa manera i, per tant, gaudeixo d’aquest espai segur i #anònim tan necessari per a la recuperació. El perjudici per col·laborar, en aquest cas, és immensament més petit que el guany, un entorn de confiança, un capital social.
Intueixo que el dilema no quantifica prou aquest guany en confiança entre persones a l’hora de ponderar les estratègies; si els dos participants tenen la més petita cosa en comú, el guany de col·laborar en el cas d’una sola jugada per tal de mantindre la #confiança entre els participants, és major que el guany obtingut en trair-lo, fins a cert punt. Dos “amics” enfrontats a una llarga pena de presó o la llibertat és molt possible que es traeixin. O veiem contínuament en casos reals d’assassinat. On és el punt d’inflexió entre el guany i la pèrdua?, pot mesurar-se?.
