Moltes persones, jo mateix, busquen respostes a la pregunta sobre que és aquest sentiment que, de vegades, tenim la sensació que ens transcendeix i ens sentim fortament connectats amb la resta de les persones, amb, fins i tot, la resta de la humanitat. En compartir desitjos, anhels, objectius, lluites amb altres persones hi ha sentiments de pertinença que van molt més enllà del nostre petit cercle humà i ens connecten amb tot. Fins i tot en passejar per la natura, de vegades ens sembla que en formem part molt més enllà de saber que som un ésser viu més entre altres. Goethe, Toreau i molts altres expressaren emocions d’aquest tipus en veure’s rodejats per la natura i experimentar un sentiment de pertinença intens. Spinoza arribà a identificar la natura (no en el sentit biològic actual, més aviat com un sinònim de la creació), de tot allò que existeix, amb Déu, “Déu és la natura en si”, Deus sive natura.
Les religions cerquen donar respostes a aquestes sensacions de pertinença i a les preguntes sobre el sentit de tot plegat. Les esglésies s’encarreguen després de tergiversar-ho tot i de convertir-se en eines de control social de manera que les persones queden orfes d’eines per manegar allò que alguns anomenen espiritualitat. I és així que hom cerca en altres tipus d’experiències espirituals o religioses les respostes a les seves inquietuds.
El mateix passa, crec, quan cerquem respostes al nostre malestar, a la creença o sensació, molt certa en casos com les addiccions, que hi ha res que no rutlla en nosaltres. De la mateixa manera que altres demanen de genolls a Déu ajuda per deslliurar-lo dels pecats comesos pels seus defectes de caràcter, uns altres cerquen en altres pràctiques de vegades espirituals, de vegades d’altres tipus, ajuda o respostes als seus malestars o inquietuds. Em sembla el cas de les pràctiques religioses d’origen oriental, i les pràctiques més o menys esotèriques derivades.
Les dones, gràcies a la seva major predisposició a demanar ajuda, en són exemple. Crec que gairebé tothom coneix alguna dona més o menys introduïda en pràctiques espirituals d’aquest tipus. Els homes no en practiquen, jo no conec cap cas, a causa de la seva incapacitat emocional de cercar ajuda. Sols en casos extrems, com les addiccions, moltes vegades generades per l’incapacitat de gestionar emocions i incomprensió de l’entorn social, accepten ajuda especialitzada.1
De vegades he sentit a parlar o escriure per part d’intel·lectuals, sobre la pèrdua de referents espirituals que, sobretot en les societats cristianes, la falta de confiança en les religions institucionalitzades, l’església, ha provocat en l’ésser humà, sense entendre ven bé el que això significava. Pensava que fomentaven l’adhesió a esglésies, a pràctiques religioses reglades, sense copsar que, més aviat parlaven de la comprensió, l’enteniment que l’espiritualitat és una resposta a allò que ens transcendeix.2 La pèrdua d’aquesta fe, la possibilitat d’adreçar-nos a Déu per demanar ajuda i comprensió, funcioni o no, ens deixa en mans d’altres pràctiques a l’hora de cercar respostes.
Tota aquesta cerca de sentit, respostes, ajuda, més la falta d’un referent a on adreçar-se, i l’individualisme, la creença que un sol ha de treure’s les castanyes del foc, ha generat la indústria de l’autoajuda, tot un negoci dedicat a oferir mètodes per trobar la felicitat i solucionar els desajustos emocionals que l’individualisme mateix, la soledat i la falta de referents ens provoquen. Les malalties mentals i els desordres emocionals augmenten a la societat (gràcies també a què ara són diagnosticats), orfe d’ajuda emocional.
Enfront de tot aquest patiment, quines eines estan al nostre abast per manegar aquestes inquietuds, dificultats i sentiments? Crec que no cal anar a buscar-les en altres religions llunyanes, pràctiques esotèriques o còctels d’herbes medicinals, en la meva experiència personal han estat els grups de suport mutu basats en programes de 12 passos.
El suport mutu ha estat la gran eina de superació de problemes al llarg de la història de la humanitat. Més enllà del suport material, les xarxes de suport emocional, familiars o no, han sigut i són l’element principal per a superar situacions emocionals complicades, és el que fem quan ens adrecem a un amic per explicar-los els nostres maldecaps o demanar consell, exterioritzem els problemes, els expliquem a algú altre, potser a Déu, per buscar alleujament. Combinar la pràctica de cerca de suport emocional i els grups de persones afectades per addiccions ha portat als grups de programes de 12 passos com Alcohòlics Anònims, Narcòtics Anònims, Menjadors compulsius i altres. Posteriorment, s’han expandit per tractar carències de tipus emocionals.
Un grup de suport mutu ens dona respostes a les nostres preguntes i als nostres sentiments de pertinença i espiritualitat. El fet de treballar les nostres addiccions o problemes emocionals compartint-los amb altres ens porta al sentiment de pertinença, a la sensació, creença que hi ha quelcom més enllà de nosaltres mateixos i més enllà del nostre melic, no un deu en el meu cas, sinó un sentit de pertinença a la humanitat i de transcendir mitjançant l’ajuda que ofereixes a altres.
Per altra banda, els programes de 12 passos són un mètode de recuperació i millora personal amb similituds amb les ensenyances d’Aristòtil. La idea és millorar les nostres virtuts mitjançant l’aprenentatge i l’adquisició d’hàbits mitjançant la pràctica, mentre que a les reunions es pràctica una sort de teràpia de grup com a forma d’exterioritzar experiències, dificultats i traumes (una tècnica també utilitzada per professionals) per les que una o un membre veterà ens podrà donar una clau que ens ajudi a treballar o superar. Aquesta, precisament és una de les claus que connecta els grups i programes de 12 passos amb l’espiritualitat i la filosofia aristotèlica i estoica, l’ajuda desinteressada als altres. S’aconsella establir una relació de padrinatge amb un o una membre veterà del grup que ens guiarà durant la nostra recuperació amb pautes, consells i resolent els nostres dubtes, de manera que la fadrina o padrí pot, per la seva part, practicar l’ajuda desinteressada.
Tots els grans filòsofs, pensadors i les creences religioses ens parlen dels beneficis en la nostra salut mental que provoca ajudar els altres de manera altruista (Marc Aureli se’n va fer un fart a les seves Meditacions, igual que Sèneca i és també la base del suport mutu), així que, com diu la coneguda màxima, posem-nos dempeus sobre espatlles de gegants i comencem a caminar per nosaltres i pels altres.
- Les pràctiques monacals són un exemple extrem d’espiritualitat i de comunió amb allò que sentim ens transcendeix. Per moltes dones probablement l’únic camí, en altres èpoques, d’apropar-se a l’espiritualitat, la filosofia i el coneixement sense aixecar sospites. En certa manera, potser podríem veure a una monja com el revers acceptat socialment, i sota fort control, de la bruixeria. ↩︎
- La fe, simple, acrítica, obligatòria, podria ser vista com una versió sense cap necessitat o premissa intel·lectual creada pel consum de la plebs. ↩︎
