He tingut un petit intercanvi de tuts molt interessant amb un altre usuari d’aquesta xarxa, arran d’un tut meu que deia:
Els petits canvis, són poderosos?
Aquí l’original, està editat per netejar faltes d’ortografia 🙂
La saviesa del @capitaenciam em deixa astorat.
Si, els petits canvis són molt poderosos i, de fet, molt més saludables per la humanitat que els grans canvis revolucionaris que, invariablement, venen acompanyats per milions de morts.
El meu argument és que els grans canvis revolucionaris provoquen la mort de milions dels més desfavorits. L’altra part argumenta que ja moren a milions cada any i que no fer un canvi dràstic és pitjor.
Tots dos volem el mateix objectiu, però els camins escollits són diferents. Estàvem en un dilema tràgic. No actuar ara mateix té un preu, fer-ho també.
Hi he estat pensant força estona tot el dia; Encara que tinc els meus motius intel·lectuals i personals per decantar-me pels petits canvis impulsats per cadascú de nosaltres en lloc dels grans canvis revolucionaris (els personals són, principalment, fugir de la supèrbia de creure que tinc un paper a jugar en els grans canvis), els efectes de no fer res dràstic ara mateix, com argumenta la contrapart, són certs. Cada any, em deia, moren 9 milions de persones de fam, i això és el resultat real de no fer un gran canvi immediat, no les possibles conseqüències d’un canvi revolucionari. I això et fa pensar si tens certa raó o bé tries un camí equivocat.
Finalment, ha aparegut un pensament que em dona certa tranquil·litat: Els petits canvis els procuro practicar cada dia, la revolució mundial que ho canviarà tot no sé a quina hora comença.
Segur que el sentit d’urgència en veure la situació injusta i iniquitat en què es troben milions de persones han portat a alguns a creure que calia fer alguna cosa dràstica i ara mateix, jo també ho he pensat, però ara crec que sols les actituds i comportaments de cadascú, conscients però pausats, fent política amb les decisions que prenen i millor si son de manera coordinada, tenen efectes duradors i no tenen efectes massa perversos sobre la resta. Serà que em faig gran.
PS. Un altre dia parlaré de per que crec que els grans revolucionaris pateixen d’una gran supèrbia (una mica ja o vaig fer), l’hibris en paraules dels antics grecs, i com això està lligat amb els dilemes tràgics. No soc gens original, és un tema ja tractat milers de vegades.
Altres lectures interessants o altres opinions:
@remenca vaig escriure un post l'altre dia, després de conversar amb tu