Durant una temporada vaig estar meditant en què es pot fer per disminuir l’incivisme. En faig vell i cada vegada soc més perepunyetes. Em debatia si la solució hauria de ser més educativa o més coercitiva. Ara per ara ja tinc clar que l’educació NO ens farà millors ciutadans. Per molta educació que es rebi, es dintre l’esperit humà cometre faltes amb plena consciència del que estem fent, per interès, per comoditat o pel que sigui. També per maldat, però això és un altre tema. Sols cal veure que fem quan, darrere de l’anonimat que ens proporciona internet, insultem, ataquem, assetgem i més, coses que probablement no fem cara a cara al carrer. Està demostrat que amb l’anonimat augmenta el nivell de comportament incívic a internet. És a dir, quan ningú ens coneix ni sap qui som, ens permetem actituds i comportaments que d’altra manera no gosaríem a permetre’ns. Per tant, l’educació, malauradament, no és la solució.
Queda el càstig. Però quin tipus de càstig? La multa és una solució, tots frenem el vehícle quan sabem d’un radar a la carretera, però les multes no serveixen per a tots els casos. Hi han comportament que no són fàcils de multar o fàcils de perseguir: tirar papers o burilles a terra, circular amb bicicleta o patí per la vorera, deixar la merda del gos sense recollir… multem a qui deixi al seu gos orinar al portal de casa teva? O a qui embruta els carrers amb pa humit per als coloms? A Singapur ho tenen clar, si llences una burilla a terra pots ser multat amb 500.000 $. I comportaments que no es poden multar, però que cada cop més podrien ser censurables? Conduir per ciutat un enorme 4×4 que crema litres i litres de benzina, malbaratar l’aigua, llençar menjar… ser indecentment ric o tindre immensos beneficis gràcies al BOE.
Avui crec que la millor solució és un càstig, però no, o no solament, un càstig de tipus monetari. El càstig que ens fa més mal és el càstig a la nostra reputació, la bona reputació, és clar. Avui he vist un cotxe (un 4×4 enorme, per cert) que s’havia equivocat anant fins al fons de la Meridiana arribant a la plaça de Glòries de Barcelona, i ha passat per sobre de la zona de vianants central per fer un canvi de sentit. Si aquesta persona tingués la certesa que els vianants li recriminarien la seva actitud, no ho faria pas. Si tingués la certesa que algú li farà una foto que l’identifiqui clarament, i que es publicarà a una pantalla gegant al mig de Plaça Catalunya, no ho faria pas. Si tingués la certesa que li restarien dos punts al seu carnet de carisma, públic i fàcilment consultable, no ho faria pas. A Nova York es va fer, a finals del 2022, una proposta per permetre als ciutadans de prendre imatges de cotxes mal aparcats per a enviar a l’ajuntament i que siguin multats. A més, el denunciant rebria el 25% de l’import de la multa com a incentiu. No se si s’ha portat a terme o no, però ja us dic que de ser-ho, s’acabarien els cotxes mal aparcats en una setmana.
Però aquí arribem a l’antic debat sobre els límits de la llibertat personal. Que volem? El Gran Germà com a Singapur amb un terra per a menjar-hi sopes, o millor un “laissez faire” i viure més amples.
Ja no parlem del sistema de crèdit social a la Xina, la mare de tots els possibles abusos.
Personalment, crec que tots hauríem d’exigir activament, al carrer, més civisme als nostres conciutadans i demanar-los que es compleixin unes normes mínimes, ja que arribar al carnet públic de carisma no és desitjable, però avui ja és quelcom tecnològicament possible.
