Avui dia tothom assumeix que les ciutats tindran cada cop més importància en el desenvolupament futur, i que ens calen unes ciutats que exerceixin un lideratge sòlid i consistent en un territori determinat. Sense menystenir la importància i la necessitat més que evident d’una excel·lent gestió del territori rural i dels recursos medioambientals i agroalimentaris, també ho és que cal fer el mateix amb les ciutats, fins arribar a un punt d’equilibri entre ambdós mons, ja que es necessiten mútuament i s’interrelacionen entre ells.
Per sort, Catalunya té un sistema urbà extens i fèrtil, amb una gran xarxa de ciutats mitjanes que exerceixen com a centres neuràlgics de les seves zones d’influència. Són centres de serveis: econòmics, culturals, socials, educatius, lúdics, etc. I més enllà de les pròpies ciutats, en molts casos al voltant d’aquestes s’han creat petites àrees metropolitanes de facto que serveixen encara més enfortir aquest lideratge, i per ampliar-lo de magnitud i en importància. Deixant de banda les pròpies capitals provincials, veiem alguns exemples d’aquestes àrees metropolitanes mitjanes de menys de 100.000 habitants. En tots els casos, les dades de població són les que ofereix l’IDESCAT per a 2018.
A la demarcació de Girona, per exemple, trobem el sistema format per Palamós, Sant Antoni i Calonge, Castell-Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols, que sumen un total de 61.204 habitants. A la demarcació de Barcelona podem trobar dos exemples: l’àrea formada per Igualada, Òdena i Vilanova del Camí, que sumen 55.509 habitants; i el sistema format per Manresa, Sant Joan de Vilatorrada i Sant Fruitós de Bages, que arriben als 95.663 habitants. Finalment, a la demarcació de Tarragona, per exemple, hi ha l’àrea que formen Cambrils i Salou, que tots dos junts sumen 60.137 habitants. I a l’Ebre, tenim ciutats d’aquesta magnitud? És evident que no. No, si més no de forma individual, perquè si que hi arribaríem si ens plantegéssim la creació d’una àrea metropolitana formada per Tortosa, Roquetes, l’Aldea i Amposta, que sumarien 66.214 habitants. Si a totes les Terres de l’Ebre hi ha 178.398 habitants, aquesta àrea metropolitana agruparia el 37,11% del total d’habitants. És evident que ni Tortosa i Amposta, totes soles, arriben al nivell de cap de les àrees abans descrites. Cal, doncs, començar a canviar de forma urgent la nostra forma de pensar els nostres municipis, i buscar fórmules que permetin captar inversions, indústria i finançament de manera més eficient i eficaç; i avui dia, ens agradi o no, la magnitud de població és un factor de primer ordre. I sobretot, en igualtat de condicions (com a mínim sobre el paper) que la resta de les àrees urbanes de què hem parlat en aquest article.
I quines funcions podria tenir aquesta àrea metropolitana? Doncs sense ser un expert en urbanisme o en la gestió del territori, se m’acudeixen dues de prou importants: d’una banda, l’impuls i la gestió comuna de dos polígons industrials que hi ha enmig del triangle que formaria l’àrea metropolitana: els polígons Catalunya Sud i el Baix Ebre. I de l’altra, es podria crear una Autoritat del Transport Metropolità, que servís per a gestionar de forma conjunta el transport terrestre urbà, ja sigui per carretera o per ferrocarril, tot establint (inter)modalitats, tarifes, etc. De ben segur que se’n podrien crear moltes més, però això ja no depèn de mi i sí dels gestors que acabem triant, i de si són valents i capaços o no de poder veure més enllà, i d’entendre que el model organitzatiu i polític que tenim ha caducat, i que cal buscar-ne d’altres. La política de “capelleta” individual és morta, i la mateixa singularitat demogràfica de les Terres fa que trobar un recanvi a la nostra política territorial sigui molt més urgent.
Aquesta proposta d’àrea metropolitana, evidentment, és complementària a la que aquest estiu va fer Xavier Faura, president del Consell Comarcal del Baix Ebre, consistent en la creació de la Mancomunitat de les Terres de l’Ebre, i que fusionaria els quatre consells comarcals que existeixen avui dia a les Terres de l’Ebre. Un àrea metropolitana potent i de certa magnitud significa tenir un pol d’atracció econòmic, social i cultural, i que sens dubte ens enforteix com a territori; i la necessitem. Cal superar els marcs mentals polítics localistes, i començar a treballar de forma conjunta en benefici de tot l’Ebre. Tots junts podrem aconseguir tot allò que ens proposem; si anem cadascú per la nostra banda, continuarem sent un bon lloc on viure, però segurament sense cap mena d’esperança ni de futur.
Article publicat també a La Marfanta el dia 6 d’octubre de 2019
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
