Vivim, sens dubte, un gran moment pel que fa a la construcció de noves biblioteques. Des de diferents administracions s’ha impulsat i s’ha apostat, de forma ben clara i sense embuts, per les biblioteques. I des de la ciutadania s’ha donat resposta a aquest impuls, també sense embuts, omplint les biblioteques i convertint-les en el principal equipament ciutadà, social i comunitari de les nostres ciutats. Disposem avui en dia, a Barcelona i arreu de Catalunya, d’una densa xarxa de biblioteques que funciona i que dóna resposta a les necessitats informatives, de lleure i d’oci de tots els ciutadans. A voltes penso que potser les administracions, fins a cert punt, tenen les coses molt més clares que nosaltres, que com a col·lectiu professional encara no sabem massa ben bé què som. Estem inmersos en una etapa d’or, en què hi ha un gran reconeixement comunitari de les biblioteques i de la seva funció social; però per contra, continuem inmersos en una greu crisi d’identitat, i això ens fa ser dèbils. Hi ha un greu contradicció entre la visibilitat social de les biblioteques, i la visibilitat social del col·lectiu. Una disfunció que ens fa anar coixos, i que no ens deixa arribar a tot allò que podriem aconseguir. Sense que el col·lectiu aposti clarament pel propi col·lectiu, sense que ens ho creiem tots plegats i sense que ens sentim forts i capaços, tots sota un mateix paraigües, continuarem sent un col·lectiu de segona i sense capacitat de decisió real i influent. Per pura supervivència, hem d’aconseguir ser un autèntic think tank en els temes i assumptes que creiem prioritaris per a la professió. Cal que ens posicionem, cal que siguem decisius, de forma transversal, és clar, però amb el nostre lideratge i impuls.
